1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XXIV)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

“Un, dos, tres, quatre, cinc - tota Espanya ja tenim”. La nena. Any 1939

A mi m’agrada veure el meu germà quan fa la instrucció pels carrers del poble perquè són molt macos tota la colla amb les camises blaves i les boines vermelles que vistos des del balcó sembla un camp de galls-gallerets. Avui es passejaven fent paso lijero i cantant Un dos tres quatre cinc, tota Espanya ja tenim- Es veu que sí que ara s’haurà acabat la guerra i que tots irem més bé i ja no caldrà anar més sota l’escala de casa amb el broc a la boca per por que caiguin bombes i ho facin retrunyir tot, i ara pudé tindrem més coses per menjar perquè hi haurà oli, sucre, llet i farina i carn i de tot i no haurem de passar gana com aquella meva amiga que jo li donava pa perquè a casa seva no en tenien, i ella veia que jo en menjava perquè era el pa que em donaven a casa dels avis, i la meva amiga venia a casa i sempre arreplegava alguna cosa que li donaven els meus papes, i ella no en tenia de papa perquè van matar-lo a la guerra i algunes vegades es quedava a dinar a casa i li agradava tant el farro que fins i tot repetia, i estava molt prima, pobreta, i feia llàstima de veure, i un dia la seva mama la va portar a Girona a casa d’un metge perquè la veiés i el metge li va dir que era tísica, i això és un mal que els que el tenen s’han de morir, i la meva amiga s’anava aprimant, i un dia la van portar de Girona en una ambulància i jo la vaig anar a veure a casa seva, i la seva mama em va abraçar i plorava molt, i em va dir vina que la veuràs, i em va fer pujar les escales que portaven cap a dalt del pis, i ella, la meva amiga, era estirada al llit, i era igual igual però més prima, i feia llàstima perquè no es movia, i tenia una cara de color groc, i la seva mama em va dir que no la veuria més perquè la meva amiga Lolita era morta, i els àngels se l’emportaran cap al cel, i això no m’ho podia treure del cap, i quan vaig arribar a casa em vaig posar a plorar i em feia por de morir, i a les nits no podia dormir pensant en la Lolita que no es movia, i que farien un enterro i la posarien dintre d’un nínxol i no la veuria mai més, i jo tinc un retrato que sóc amb ella i cada vegada que el miro penso que ella és a dintre el nínxol del cementiri, i no puc entendre que sigui al cel, i la mama em diu que sí que ho haig de creure i resar per ella, i cada dia ho faig quan vaig a dormir, i ara no puc anar a jugar a ca la Lolita perquè ella no hi és, i un dia hi vaig anar i la seva mama em va ensenyar la nina de la meva amiga i jo em pensava que me la regalaria per tenir un record d’ella, i la seva mama no em va dir res, i jo sé que després la varen cremar perquè m’ho va dir el germà de la Lolita, i els vestits també els van cremar tots perquè la nena era una tísica i ho havien de cremar tot perquè el mal no s’encomanés, i jo no puc entendre que ella no hi sigui, i cada dia penso el mateix i la mama em diu que no hi pensi perquè a les nits no puc dormir i somio sempre amb la Lolita ajaguda al llit com si dormís però era ben morta i és molt trist això de morir que ja es va morir la meva iaia però era natural que es morís perquè era vella, i també es moren molts de nois joves dels que han hagut d’anar a la guerra i no han tornat com el papa de la meva amiga, i ara la seva mama s’ha quedat sola i només té el seu nen que li fa companyia que és de l’edat del meu germà i també va a fer la instrucció pels carrers del poble, i  mi m’agrada molt en Tonet, perquè el germà de la Lolita es diu Tonet i el dia que va morir la seva germaneta em va fer un petó i una abraçada ben forta i jo vaig plorar i ara quan el veig amb la boina vermella i corrent i cantant Un dos tres quatre cinc tota Espanya ja tenim em fa molta angúnia perquè la mama d’en Tonet no volia que el seu fill anés a fer la instrucció i ell que sí que sí perquè hi va amb el meu germà, i en Martirià no li agrada fer la instrucció i s’hi hi va és perquè tots els nois es diverteixen perquè hi ha dies que els hi donen xuixos i per això hi van, però a la mama d’en Tonet no li agrada i li diu que plegui i que al seu papa el van fer anar a la guerra i no va tornar, i que això de jugar amb armes és molt perillós i ell diu que no perquè les que porten són de fusta i no fan mal, i la mama d’en Tonet sempre plora perquè s’ha quedat sense el seu home i sense la seva nena, la Lolita, que l’estimava molt i la va fer patir molt durant el temps de guerra, i ara en Tonet ve a casa a jugar amb el meu germà i passen moltes estones fent comèdia i se’n riuen de tot, i un dia va entrar un moro a dintre la galeria del soterrani de casa que és allà on fan les comèdies i els va espantar molt perquè quan li van dir moro Juan els hi corria al darrera, i ara tots hem de dir Viva España i ja no podem fer bromes com aquelles quan cantàvem Viva España penjada en una canya, i el meu papa em diu que no canti més aquesta cançó, i la mama em diu que haig de cantar Rosa d’abril morena de la serra, i el papa em diu que no perquè és una cançó de la patrona de Catalunya i ara hem de tenir una altra patrona que és la Virgen del Pilar que fa miracles perquè un dia van bombardejar l’església del Pilar de Zaragoza i les bombes varen quedar penjades i no van esclatar i això és un miracle perquè la Virgen del Pilar ja va fer miracles en una altra guerra que era amb els francesos, i això jo ho sé perquè he sentit la cançó que la canta una monja que m’ensenya a fer ganxet i que diu La Virgen del Pilar dice que no quiere ser francesa, que quiere ser capitana de la tropa aragonesa, i jo ja no hi entenc res, i el que més m’agrada a mi es cantar les deu noies per casar que és una cançó que havíem cantat les nenes al mig del carrer quan es feia fosc i el meu germà feia de rei i mirava totes les noies i no en trobava cap que li fes el pes per a casar-s’hi i  a l’últim va trobar l’Angelona que és la que ell va escollir perquè era la més maca, i el meu germà el feia molt bé el paper del rei, i cantava amb molta gràcia, i ara  els fan cantar d’una manera molt diferent fent els passos d’instrucció amb tota la colla dels llaminers dels xuixos que primer havien cantat Un dos tres Madrid ja nostre és i ara els fan cantar Un dos tres quatre cinc tota Espanya ja tenim, i mentrestant nosaltres no tenim res i hem d’anar a fer cua perquè ens donin carbó, que fa molta fred i si volem menjar calent hem de procurar encendre el foc dels fogons amb carbonet per poder posar-hi l’olla i fer bullir el farro que  ben calent és molt bo i si és fred no té cap gust.