(Fragments del relat
“Entre la guerra i la comèdia)
El ball de les mamelles. El noi.
Avui he vist un meu veí com es
feia un fart de riure. Jo era a la cuina de casa davant de la porta que
comunica a un pati on hi tenim un gros mirall en el que a més de
pentinar-nos-hi davant d’ell tota la família, un cop ens hem rentat la cara
sota l’aixeta del rentador ens hi emmirallem tots per acabar la nostra higiene
diària. Davant d’aquest mirall, de tant en tant jo m’hi contemplo i m’entretinc
a fer ganyotes, gestos i gesticulacions per assajar alguns tipus que em toquen
a fer en les comèdies. Dalt del pati hi ha la terrassa del veí i de tant en
tant aquest home treu el cap per mirar cap abaix a l’eixida. Avui l’he vist com
reia i com s’amagava tot seguit darrera la balconada de la terrassa. Acabava de
veure com jo feia ganyotes i es caragolava de riure. Això em demostra que
potser ho encertat fent riure al públic
en les comèdies. Els veterans actors del
teatre del Centre m’han reconegut com un bon actor còmic i no manca cap obra on
jo hi intervinc fent el personatge còmic que sol haver-hi sempre en els drames
que es representen en el teatre del Centre. Anem moltes vegades a fer teatre
pels pobles de la província de Girona i gairebé sempre repetim de tant que els
hi agraden les nostres actuacions, hi
anem per segona i tercera vegada en obres diferents. Ens divertim molt en
aquestes sortides en les que tots plegats ens aposentem molt estrets en un
cotxe una mica arrossinat, amb les caixa
dels vestits i decorats ben lligats al sostre del carruatge. En els
cafès-teatres dels pobles hi muntem els decorats a l’escenari i tots estenem i
guarnim els plecs del paper encartronat clavant-lo damunt les llates que l’han
d’aguantar. Abans de les representacions acostumem a fer una passejada pels
carrers dels pobles ja que així els veïns ens veuen i si ja hi hem actuat
alguna altra vegada ens reconeixen. És una propaganda perquè els locals
s’emplenin, A vegades hi ha gent molt esquerpa i poruga, gent esporuguida potser
pel record de fets penosos ocorreguts durant els anys de la Guerra Civil.
Alguns son tancats dintre les cases amb les portes i finestres ben barrades i
quan senten soroll al carrer no s’atreveixen a sortir, però en reconèixer les
veus dels còmics ja treuen el cap i somriuen. Cap al tard es mudaran amb els
seus millors vestits i vindran a veure’ns al teatre. En acabar les
representacions, en els locals d’alguns pobles, els mateixos espectadors que
han assistit a les representacions s’aixequen i arraconen les cadires
posant-les totes arraconades a les parets de les sales formant-se la pista de
ball. Llavors comença la sessió de ballables mentre nosaltres anem cap a
l’hostal a fer un bon sopar. En alguns pobles de la Garrotxa ens posen bons
plats de fesols amb botifarres. En acabat el sopar, els més joves anem a ballar
entusiasmant a les balladores que totes volen ballar amb el seu actor preferit.
De requesta en tenim molta i fins i tot són elles mateixes les que ens venen a
buscar per a ballar, cosa que les noies no acostumen a fer gaire. Es balla l’agarrao i no vulgueu saber com el joves
comediants s’aprofiten de l’ocasió.
En un poblet, on vàrem
improvisar un escenari en un estable, el públic s’asseia fins i tot damunt de
carros i les primeres files eren ocupades pel bo i millor de la població que
seien en cadires de balca, cadires que els
espectadors havien portat de les
seves cases. Allà, un dia els joves
“actors” ens vam atabalar en veure des de l’improvisat escenari, destacant a
primera fila, una dona que alletava una
criatura sense cap mirament d’ensenyar les grosses mamelles. Jo, en aquells
moments estava actuant en un monòleg còmic i veia en primer pla com aquella
dona reia estrepitosament fent saltar les seves metes i al pobre nen com tenia
dificultats en buscar el mugró entre les saltirones mamelles de la seva mare.
Des de l’escenari només veia com els
meus companys treien el cap pels forillos
per contemplar aquell espectacle de la primera fila: el saltironaire ball de
les metones de l’ufanosa i riallera pageseta de l’Empordà.
No solament fem molt de bé
fent riure al públic, sinó que també ens agraeixen que els fem plorar. En un
drama on els fills abandonen els seus pares hem aconseguit que la sala s’omplís
de mocadors. En acabat la representació en un poble de la Garrotxa, el capellà
rector ens ha dit que hem fet més bé
nosaltres amb el drama representat que no pas ell amb tots els sermons que ha
predicat durant les set setmanes de la Quaresma.
Gairebé cada diumenge sortim a
fer teatre en els pobles de la província i els
dies que no actuem –a l’estiu- acostumo anar al cinema, sobretot cap al
tard que és quan s’obren les portes i finestres de les sales i durant les tres
hores llargues de projecció hi estem ben frescos. En fer-se de nit, les passejades amunt i
avall d’una plaça a l’altre passant per un carrer estret son ben animades,
sobretot passant pel tros estret del carrer on les parelles s’estrenyen entre
ells i qui més qui menys fan fregui.freguis. A voltes sona alguna bofetada. A
mi no m’ha passat mai això. Potser és que no sé arrambar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada