1936-1939 - Els anys de la guerra "incivil" (XXII)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

La llar apagada. La nena. Hivern 1939.

Em fa por anar pel carrer perquè hi ha masses soldats i ara sort que han marxat els moros que eren els que m’espantaven més perquè algunes vegades havien entrat a la gruta de sota el jardí de casa que el meu germà i els seus amics hi fan comèdia i a mi m’agradava molt anar-hi encara que tota la gruta fes pudor de peix, perquè les peixeteres que venen peix a la peixeteria que són allà al costat mateix  fan servir la gruta del magatzem i allà hi tenen totes les caixes buides de peixos i les han ficades una sobre l’altra i els nens i nenes que van a veure la comèdia s’hi asseuen a sobre i quasi sempre s’embruten d’escames de peix i la mare sempre em fa crits perquè m’embruto tant, però ara això s’ha acabat i ja no fan més comèdia a la gruta perquè nosaltres hem canviat de casa i ens estem a una altra casa del mateix carrer, i  els meus papes estan molt contents perquè és la casa que ells hi van viure des que es van casar i en Martirià també li agrada perquè és allà on ell va néixer, i ens ha sabut greu marxar d’aquella casa tan bonica dels senyors barons perquè era molt gran i teníem un jardí que només m’haurà quedat el record d’una fotografia que soc al costat del meu germà i porto l’osset que em va regalar la senyora baronessa, i que ara ja no el tinc perquè ja soc més gran i l’he regalat a una amiga, i jo ja no jugo a nines, i a mi aquella casa m’agradava perquè hi vaig néixer i vaig fer els primers passos pel quarto i pel menjador i per la cuina i per la botiga. Hi  havia un pati que era molt gran, i jo quan pujava al jardí hi passava molt de pressa perquè a la paret del pati hi havia com un nínxol de cementiri amb unes lletres escrites sobre la pedra que el meu germà  diu que mai ha pogut saber que deien aquelles lletres, i ell també hi passava molt de pressa perquè és un poruc, i una vegada vam pujar dalt del terrat de la casa dels senyors barons i vam veure moltes habitacions amb les portes tancades i n’hi havia una d’oberta que hi vam entrar i vam tenir molta por perquè hi havia unes bèsties que el meu germà va dir que eren dissecades com les que hi ha al Museu del poble que estan quietes i no mosseguen, i m’ha sapigut greu de marxar d’aquella casa perquè passàvem moltes estones jugant al jardí i jo tenia una bicicleta de tres rodes i pedalava pel passadís del mig, i un dia el papa em va fer crits perquè vaig pujar al llimoner i em vaig rascar la cara amb una espina de l’arbre,  i el metge em va dir que em quedaria una senyal  per tota la vida, i mai més m’enfilaré als arbres i sort que només era una rascada petita, i quan me mirava  al mirall plorava, i en el jardí també hi havia uns perers molt petits que feien unes peres molt bones, i els senyors barons van dir als pares que ja les podíem menjar perquè caurien dels arbres i es podririen, i quan a l’estiu venien els senyors barons n’havíem menjat tots plegats, i a vegades fèiem berenades amb les nenes de la senyora baronessa, i ara no les podrem fer més perquè ja no vivim en aquella casa, i el papa diu que es vendran la casa que és com un castell del carrer Major, que és una casa molt llarga que dóna al carrer de darrera que és el carrer de l’Hospital, i nosaltres no hi anirem més, i als papes els hi fa molta il.lusió viure a la nova casa que no és nova perquè és la mateixa on ells van viure, i era la casa d’un avi que jo no he conegut mai però si que he conegut a l’àvia que li dèiem la padrina, i anàvem amb ella a fer berenades cap a l’estació del tren, i la mama em va dir que havia d’anar a dormir amb la meva amiga Lluïsa que vivia a la casa del costat i això era perquè l’àvia padrina es va morir i aquell dia que es moria jo veia que entrava molta gent a casa i també el metge aquell que em va curar la rascada de la cara que es diu senyor Ramiro, i jo tenia molta por perquè damunt de la taula hi veia una ampolla plena de cucs que em van dir que eren samarugues i que eren per posar damunt de les cames de l’àvia  perquè aquelles samarugues xuclaven la sang dolenta i l’àvia es posaria bona, però es va morir i vam fer un enterro que va entrar molta gent a casa, i jo no hi vaig anar perquè era molt petita i les nenes no anaven als enterros, i ara a la casa nova que vivim ja no hi ha l’àvia que li hauria agradat molt perquè allà hi va viure molts anys amb els seu home que era l’avi que mai he conegut però que l’he vist en un retrato que portava una barretina, i aquell avi es deia Antoni com el papa i feia de pagès i anava a treballar al camp de Figueroles, i em diu el papa que ell també hi havia anat i que havia abastat moltes figues d’una figuera, i que el papa quan era petit s’havia enfilat a la figuera emplenant cistells de figues, i un dia amb el seu papa que era el meu avi van anar a Olot a peu portant dos cistells plens de figues pels seus cosins que els esperaven ben contents, i quan ven veure que arribaven a peu i que no es van cansar perquè eren molt valents, van menjar les figues, i com que era el dia de la festa major d’Olot encara van tenir delit per ballar sardanes a la plaça, però  els nens que eren cosins del papa i tots ells eren petits van agafar un mal de ventre de tantes figues com havien menjat, i no van poder sortir de la casa  ni van poder anar a la plaça a veure ballar els gegants, i ara els cosins d’Olot ja son grans com el papa, i un d’ells que es diu Lluis va venir uns dies a casa a ajudar al papa a fer coves, perquè també son cistellers i fan molta via de teixir canyes i fer vores amb els vims, i el cosí Lluis es queda a dinar i a dormir a casa i ens explica moltes coses de quan era petit i venia a passar uns dies a casa, i aquell meu avi que no he conegut tenia un porc al celler, i el meu cosí el tenia ensenyat, i a l’hora de donar-li menjar li feia un xiulet i el porc sortia del celler i pujava escales fins al pati, i en Lluis li donava menjar, però de tot això ja fa molts anys i ara he sentit a dir que el meu germà irà a passar una temporada a Olot perquè haurà d’aprendre l’ofici de cisteller, però molt més bé perquè haurà d’aprendre a fer paneres fines i palmes pel dia del Ram, perquè els papes diuen que en Martirià ja té l’edat d’espavilar-se, i de moment ja l’han posat a treballar a l’obrador del serraller de davant de casa i haurà de fer claus i panys per a les portes, i a ell no li agrada, i només es passaria tot el dia llegint, i els papes diuen que ja li treuran la son de l’orella perquè son uns moments difícils i que si vol comprar-se llibres per llegir se’ls ha de guanyar treballant, i ja li diu el senyor Parnau que és el mestre que va a conferència que el treball dignifica l’home i ell ara ja és un home.