Les cotilles de can Masgrau

LES COTILLES DE CAN MASGRAU

Aquest si que és un ofici perdut i ben desaparegut. Segurament que alguns joves que avui ens escolten no saben que les cotilles de les dones es treballaven molt a la nostra ciutat. I segurament tampoc saben el que és una cotilla. Però si saben el que és un cotilla, que encara que sigui un mot no admés en català, si que ho és en castellà. Un cotilla és un que es dedica a escampar xafarderies. Però no és d’aquests que parlarem ara. Anem pels cotillaires o cotillers.

La cotilla és una faixa ampla de tela, reforçada amb “branilles”, amb les quals les dones s’estrenyen el cos per deixar ben dibuixada la corba de pits i ventre. La cotilla és allò que en castellà en diuen el “corsé”. I el cotillaire és el fabricant de cotilles que durant molts anys, a Banyoles, va ser una indústria molt floreixent dels Masgrau que tenien el taller al carrer de la Canal. Encara en Tomàs Masgrau, fins fa poc treballava aquestes teles fent cotilles especials per algun encàrrec.

Si a l’arxiu de la ciutat remenéssim alguns programes de festa major d’anys antics segurament que trobaríem anuncis de la indústria cotillaire de can Masgrau. En el llibre “Calendari Guia de Banyolas i sa comarca”, editat l’any 1891, ja hi veiem un anunci de la fàbrica de “corsés” d’en Tomàs Masgrau, instal.lada al carrer de Girona, num. 14. (Curiosament sempre s’anunciava la cotilla com a “corsé”).

Quan encara no s’havia inventat i estès l’ús del sostenidor confeccionat en sèrie, les senyores usaven cotilla. Les cotilles es feien a mida i la modista que s’encarregava de la confecció artesana d’aquesta peça de roba interior era la cotillaire. L’establiment on es prenien les mides i es lliuraven les cotilles un cop acabades acostumava a tenir l’obrador a la rebotiga. Diuen que  els obradors de les grans ciutats eren llocs adequats per xafarderies. Això ja ho hem vist en moltes pel.licules. Allà s’estava al corrent de les intimitats femenines de tot un poble que permetia converses molt substancioses entre les que hi treballaven.

Al taller d’en Masgrau, al carrer de la Canal, jo hi havia entrat moltes vegades quan exercia el meu ofici de cobrador de lletres de Banc. Tenia una petita botigueta amb un aparador on es mostraven cotilles i sostenidors. A darrera la botiga hi havia el despatx, on en Tomàs em convidava a seure mentre repassava factures. Un dia em vaig interessar perquè m’ensenyés el taller, i ho va fer, molt amable. Era molt gran. Hi havien treballat moltes dones, però en aquells moments ja no hi havia ningú. que hi treballés. Vaig veure, això sí, les parets, encara pintades, amb sanefes que havien estat bells adornaments d’un antic teatre amb entrada per la plaça Major.

Han passat els anys i la moda femenina de portar cotilla ha anat decaient, conformant-se primer amb una més lleugera i còmoda faixa i ara les dones ja no volen cap lligament d’aquestes característiques. Ara la moda consisteix a ser primes i les noies gaudeixen de mostrar la seva magresa a pertot arreu. Algunes, sembla que no mengen, que cauran aviat de flaquesa i que el llombrígol que mostren aviat quedarà escorregut.

No estan de moda els enfaixaments i menys aquelles cotilles de tant suplici.