LA QUARESMA

LA QUARESMA- DEJUNIS I ABSTINÈNCIES

 

J.O.- Hem de començar per dir que molts joves d’avui no saben pas què vol dir la paraula Quaresma ni quines repercussions havia tingut en èpoques properes a la vida quotidiana. Quaresma és un mot derivat de la paraula llatina quadragesima, que significa quaranta, i es refereix al període de temps que l’Església dedica cada any a reparar la festa de la Pasqua o ressurrecció de Crist. Aquest període comença el dimecres de cendra, següent al diumenge de carnaval, i acaba el dia de Rams. Ara la Quaresma passa pràcticament inadvertida, però no fa pas gaire, gairebé tothom es veia obligat a fer abstinència de carn des dels 7 anys i a dejunar des dels 21. Dejunar volia dir fer un sol àpat complet al dia i només una petita col.lació al matí i al vespre.

  Sobre l’abstinència de carn jo us diré que es prenia tan seriosament que el primer dia de quaresma a moltes cases de pagès penjaven les paelles al rebost i tapaven les gerres de greix fins al dia de Pasqua. Només es podia cuinar amb oli i menjar peix, bàsicament bacallà i arengades. En alguns pobles els carnissers entregaven els ganivets al capellà.

  És que la gent deia que “la Quaresma i la justícia són fetes només per als pobres”, perquè els rics trobaven la manera d’escapar-se d’una i altra. Una manera era menjar bons plats de marisc i altres peixos de qualitat. Però hi havia qui complia la llei menjant ànec o oca, dient que eren animals d’aigua com els peixos. I fins s’explica d’algun monestir de monjos que a l’edat mitjana tiraven conills a la bassa i un cop ofegats se’ls menjaven al.legant que els havien pescat.

J.O.- L’Esglèsia creia llavors que menjar carn despertava els instints sexuals. Després la ciència ha dit que també un bon plat de marisc desperta aquests apetits. Però, a més, l’església propugnava l’abstinència d’altres plaers i així durant el nacionalcatolicisme de Franco estaven prohibits els balls. Els diumenges, colles de joves i també parelles solitàries anaven a passejar pel bosc: una bona ocasió per fer pasqua abans del ram, precisament el contrari del que pretenien els capellans.

  Les coses ja no son com abans. Ara la Quaresma sabem que arriba perquè les escoles i discoteques han estat anunciant la festa de Sa Majestat el Carnestoltes. Jo recordo que a la Quaresma anàvem a comprar la butlla a la farmàcia de can Teodoro. Qui és que se’n recorda de la Butlla? A segons qui li expliques que pagant un duro a l’any tenies llicència per menjar carn tots els divendres del calendari sense caure en falta, si no pensa que te’n falta un bull creu que estàs parlant del temps dels trobadors.

Dejuni i abstinència són dues paraules que han desaparegut del vocabulari quotidià, però en la Quaresma eren presents a la majoria de les cases.  Fins i tot en els llibres de cuina es parlava de menjars de la Quaresma, Un llibre de l’Ignasi Domènech té una cinquantena de pàgines dedicades a la moral del menjar i als preceptes de l’església que regulen, o més ben dit regulaven, el dejuni i les abstinències que tots els catòlics havien de fer. En aquest llibre hi havia explicacions i definicions del que és carn i el que és peix. En llegeixo un fragment: “El caldo anomenat Maggi o Knorr pot fer-se servir en dies d’abstinència perquè no consta que sigui fet de carn”. Això era escrit a l’any 1914.

 Totes les restriccions tenen els seus privilegis. Per exemple: a l’exèrcit i a l’armada espanyola eren lliures de tot dejuni i abstinència els sergents, caporals, trompetes, cornetes, músics i soldats rasos. Si es viatjava amb la Companyia Transatlàntica de Barcelona es tenia dispensa de dejuni, abstinència i promiscuïtat. No obstant no es podia promiscuar el dimecres de cendra, els divendres de quaresma i els quatre últims dies de setmana Santa. Jo diria que la Companyia Transatlàntica estava ben considerada, no us sembla? O potser hi havia tràfic d’influències.

 

Es bastant complicat tot això. Com aquests dejunis i abstinències moderns que en diem dietes. Això de menjar és molt complicat. Però heu de pensar que les restriccions que tot això suposava no volien dir fam i misèria. No, en absolut. Ja coneixeu la dita de “feta la llei feta la trampa”. Les receptes són molt riques  i no falten ingredients molt nobles com la llagosta, el salmó, les ostres.. Només de llegir aquest llibre de cuina de l’Ignasi Domènech  de seguit es veu que criden l’atenció els noms dels plats. N’hi ha una pila amb referències eclesiàstiques i clericals, des de la senzilla sopa de pa seminarista fins a un gelat anomenat Piràmide Lleó XIII, passant per unes cols de Brusel.les amb pinyons a la Sor Beatriz o un pastís de moscatell a la trapa, una crema a la Sor Dolores, diverses preparacions a la cardenal i una sopa de fideus místics.

Deixa’m llegir aquesta recepta que m’interessa. “En una olla sofregiu una mica de ceba i uns alls; quan estan una mica torrats s’hi afegeix aigua en quantitat suficient per a la sopa, i hi tireu tres o quatre tomates, una fulla de llorer, julivert i sal. Quan és cuit passeu-ho per un sedàs. Al brou colat bulliu els fideus, ha de quedar caldoset”.

J.O.- Bon profit et faci. Ja ens diràs si es bo.. Però fíxa’t que en el mateix llibre hi ha aquest promiscu de fideus místics amb un salmó amb llagostins i salsa del padre Guzmán que m’ha deixat encuriosit per saber qui és aquest “padre” que ha donat nom a una salsa feta amb una maionesa una mica clara, i sobre gel o en un lloc fred s’hi afegeix una cullerada de mostassa anglesa, cerfull picat, corall de llagosta, pebre blanc en pols i sal. Hauríem d’aclarir que un dels objectius d’aquests llibres era obrir les possibilitats de menús a les mestresses de casa benestants i alliberar-les de la monotonia del bacallà, les arengades i les mongetes.