Records i memòries

EL CAFÈ, El  BEURE I EL BON XUCLAR

 

  Abans hi havia cafès, o sigui establiments on s’acostumava a anar a prendre cafè, únicament café-café. Eren uns  llocs idonis per a les tertúlies, trobades, cites i reunions.  Els cafés eren locals acollidors on, a la diferència de les tavernes, allà no hi havia ningú que agafés una trompa, allà ningú en portava més al cap que als peus, allà estar borratxo no estava ben vist, i això que disposaven d’un estoc força complet de begudes.

  Parlem d’uns establiments ja desapareguts, alguns transformats en entitats bancàries, però la major part convertits en cafeteries, que no és el mateix.

(Recordem els cafès de Banyoles. Can Grilló dels Turers on el café era a baix i a dalt al primer pis, on s’hi anava també a jugar als billars; Cal Nunci, també a la plaça dels Turers –convertit després en Banc Popular, i ara amb les portes tancades-; i al mateix Turers hi havia hagut el cafè de can Xampinya, que era en tots els baixos del local, ja que a dalt s’hi havia fet ball i cinema.  A la plaça Major, el de can Grilló (Canadell) va ser un dels més populars, molt més que els de les societats (Lliga, Casino, Catòlics...)

  El de can Grilló s’ha convertit en cafeteria, a la Lliga hi vam veure la sastreria de can Llorà i ara hi ha una Caixa;     el Casino s’ha partit en dues botigues, i el Catòlics –que primer havia estat al carrer de l’Abeurador-, ara està en obres , és propietat de l’Ajuntament i en un racó hi tindrà també una sala la societat del Catòlics. Però sembla que el que hi haurà més seran joves aficionats a la música. Ja ho veurem si ho veiem. Perquè com deien en Els Pastorets que s’havien fet en aquell local “las cosas de palacio acostumbran a ir despacio”.

  La gràcia dels cafès d’abans  consistia en el seu caràcter que anava a cavall entre l’esperit d’un bar i la idea d’un club o una societat privada, però eren locals oberts a tothom, i on el fet d’anar a prendre un inofensiu cafè t’autoritzava a passar la tarda jugant al dòmino amb altres contertulians. O sigui, bars on se’t permetia gaudir d’una llarga sobretaula, i sense haver-hi dinat tanmateix.

  Hi havia cambrers amb davantal fins als peus, i de tant en tant – sobretot per les festes majors- hi entrava un “limpiabotes” que molt sovint venia tabac i participacions de loteria, a més d’aspirines o altra mercaderia no pas molt lícita. A Banyoles teníem en Segundo Mompió, que en motiu d’haver anat a la legió a l’Àfrica, va aprendre a tocar el timbal, i no faltava mai davant dels músics amb el seu redoblant en els alegres “pasacalles”, les cercaviles que aleshores se’n feien moltes, perquè hi havien moltes festes patronals, a més dels acompanyaments als convidants per Setmana Santa.

  Alguns treballadors de les fàbriques de can Xel, de can Nap o a can Durall, havent dinat solien anar a prendre cafè. D’ una a dues tenien una hora abans de tornar a emprendre la feina a les fàbriques. Prenien el cafè pausadament després d’haver esclovellat uns quants cacauets i avellanes que havien comprat a les parades de la Graua o la Roqueta a la plaça dels Turers. Feien tertúlia amb els companys i a  tres quarts de dues ja s’encaminaven cap a la feina.

  En Quim Grilló havia torrat el cafè davant de casa seva, en un temps on en aquella petita placeta de la plaça Major encara no hi havia taules per prendre cafè. El torrat que feia aquell home era insuperable i l’olor del cafè s’escampava per tot aquell espai de la plaça Major, com també la flaire de cafè s’escampava pel carrer de Sant Martirià que el torraven al pati o al carrer. En Francesc Mir era molt matiner i amb la seva trompeta despertava el poble amb el seu crit rogallós de “Cafè” que repartia per les cases. L’aroma del cafè envaïa tots els carrers. També hi havia hagut dones que repartien cafè, com ara les de can Pic, al carrer Major.

   Pensem que el cafè no era pas un costum massa estès i era lògic que les compres  es fessin a les botigues, sempre a la menuda i en mesures molt petites. A les cases que acostumaven a prendre cafè tenien les cafeteres, i sobretot en tenien una que en deien “la cafetera russa”. que era més ample del mig que de dalt i tenia el broc a la mateixa altura del mànec. Però no és pas que s’emplenessin massa, allò de fer cafeterades com es fa avui dia quan tenim persones convidades, allò res de res. Per la festa major, el cap de casa ja s’acomiadava a l’hora del cafè per anar a prendre’l  cap al Catòlics o a can Xampinya, perquè allà començava el concert de festa major,on podia degustar un bon cafè al mateix temps que fruïa de l’aroma del tabac que desprenia d’un bon “puro”, mentre escoltava “Los sitios de Zaragoza” o “Las bodas de Luis Alonso” envoltat de fum, o, si li convenia, jugant a dòmino i no fent gaire cas de les trompetades de l’orquestra. Perquè n’hi havia de tots, i alguns jugadors estaven més per tirar les cartes que no pas per escoltar els refilets de l’orquestra.

  Curiosament quan un anava al cafè no deia “vaig a beure cafè”, sinó “vaig a prendre cafè”. Com si el cafè no es bevés. El cafè es prenia, es degustava el seu aroma. Però nosaltres parlarem de beure, perquè sobre el beure tindrem moltes coses a dir.  Tots sabem que el beure és prendre un líquid per la boca i enviar-se’l cap al ventrell. I tots sabem que hi ha moltes formes de beure. Per exemple, si a un li diuen que beu a morro hem d’entendre que beu a xarrup, que xarrupa, o sigui que beu posant els llavis en contacte amb la tassa, que és el que s’acostuma a fer quan es pren cafè. Però si a un li diuen que beu a gallet es senyal que beu fent caure el raig dins la boca, sense posar els llavis en contacte amb el recipient. Però, alerta! no és pas el mateix si trobeu una persona que us diu: “¿Que et penses que bec a galet?, això vol dir que tu ets massa crèdul, que t’ho creus tot.

  Si beus excessivament et poden dir que beus com una esponja. I també et poden dir que beus pel boc gros o que beus a la regalada, sense mesura. I malament si us diuen “Aquest ja ha begut oli!!”, és senyal que heu agafat una malaltia contagiosa, o que estàs molt fotut.   Sempre és millor que et diguin: “Beu, que l’aixeta raja”, senyals que et conviden a beure.