ELS
CORDONS DE LES SABATES
De
cordons n’hi ha de moltes menes i per a moltes utilitats. Però els més útils
són els de les sabates. Abans eren d’estructura tubular, amb diferents caps
retorts o trenats, llargs, i la majoria amb ànima. Ara no tenen ànima, són
curts i el cos es tan fràgil que, per poc malhumor que tinguis en llevar-te o
per poc mal geni que gastis, se’t trenquen fàcilment. Això acostuma a passar
quan estàs nerviós o capficat per algun assumpte, quan tens pressa, quan
t’espera un compromís seriós, etc: la qual cosa fa que s’acreixi el mal humor i
el mal geni.
Els cordons van per parells com hi van les
sabates. En el moment tràgic de trencar-se un cordó d’una sabata, un recanvi no
té preu. Coneixia un home que, escaldat per l’experiència i volent salvar
qualsevol contingència, portava un parell de cordons a l’infern de l’americana,
a la cartera de mà, en tenia un parell a la tauleta de nit, al dormitori de
l’apartament dels caps de setmana, al calaix del despatx...Reconec que era un
exagerat, però “a grans mals, grans remeis”, i també és ben trist que un
trencament de cordó, et trenqui el bon humor de tot el dia. De fet, amb la
sabata descordada no es poden fer gaires quilòmetres de camí. Una sabata còmode
i ben ajustada serveix al peu, però es el peu el que ha de servir a la sabata
baldera i descordada.
Dels infants, entre altres coses, n’hi ha
dues que em costa d’entendre: els mocs al nas i les sabates descordades. Algú
ha d’ensenyar-los a nuar correctament els cordons de les sabates. Així, apart
d’evitar ensopegades, poden caminar, saltar, jugar i córrer més bé.
Un calçat mal cordat i descordat ha fet la
llesca a més d’un esportista, atleta, muntanyenc o futbolista.
Un complement de l’elegància i polidesa de
la persona és, sens dubte, unes sabates ben enllustrades. Ningú no negarà que,
després del relax nocturn, enllustrar-se les sabates es un bon exercici matinal
de gimnàstica. Enllustrar-se les sabates és un bon exercici que s’ha de saber
fer bé. Tots hem rebut més d’una renyada per intentar el patafi d’abrillantar
les sabates amb els camals dels pantalons, o amb el mocador de butxaca o amb la
primera peça de roba que hem tingut a mà.
Cada vegada són més escassos les
residències, hotels, motels i altres caus de la mateixa espècie, en els quals,
deixant a la nit, les sabates a fora el dintell de la porta, cansades i brutes,
l’endemà les recollies descansades i llustroses. No sé si és per estètica, per
evitar la contaminació, o perquè els clients prefereixen ajupir-se en la
intimitat abans que els ajupin amb la factura. es clar que, també hi havia el
perill que a algun client espavilat li fes il.lusió un recanvi de sabates a cap
preu.
Encara avui, en totes les llars, “la capsa
de les sabates” és una veritable institució domèstica, és com un caixó que va
de mà en mà per servir el calçat dels peus de tota la família. El seu contingut
és ben conegut: el raspall i el drap per la pols, el raspall i el drap per al
llustre, i les capsetes rodones, sempre difícils de tancar, de betum negre, ros
o incolor. Les eines hi són; no hi ha excusa possible. Una pregunta: ¿heu aconseguit mai
enllustrar-vos les sabates sense empastifar-vos les mans, el mitjó, els punys
de la camisa o la cama dels pantalons? (Aquí convindria aplicar aquell adagi
“qui remena oli, els dits s’unta”.
(Llegit
en el programa de Ràdio Banyoles, “Records i memòries”)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada