dimarts, 10 de juny del 2014

Records i memòries


ELS CORDONS DE LES SABATES

 

  De cordons n’hi ha de moltes menes i per a moltes utilitats. Però els més útils són els de les sabates. Abans eren d’estructura tubular, amb diferents caps retorts o trenats, llargs, i la majoria amb ànima. Ara no tenen ànima, són curts i el cos es tan fràgil que, per poc malhumor que tinguis en llevar-te o per poc mal geni que gastis, se’t trenquen fàcilment. Això acostuma a passar quan estàs nerviós o capficat per algun assumpte, quan tens pressa, quan t’espera un compromís seriós, etc: la qual cosa fa que s’acreixi el mal humor i el mal geni.

Els cordons van per parells com hi van les sabates. En el moment tràgic de trencar-se un cordó d’una sabata, un recanvi no té preu. Coneixia un home que, escaldat per l’experiència i volent salvar qualsevol contingència, portava un parell de cordons a l’infern de l’americana, a la cartera de mà, en tenia un parell a la tauleta de nit, al dormitori de l’apartament dels caps de setmana, al calaix del despatx...Reconec que era un exagerat, però “a grans mals, grans remeis”, i també és ben trist que un trencament de cordó, et trenqui el bon humor de tot el dia. De fet, amb la sabata descordada no es poden fer gaires quilòmetres de camí. Una sabata còmode i ben ajustada serveix al peu, però es el peu el que ha de servir a la sabata baldera i descordada.

Dels infants, entre altres coses, n’hi ha dues que em costa d’entendre: els mocs al nas i les sabates descordades. Algú ha d’ensenyar-los a nuar correctament els cordons de les sabates. Així, apart d’evitar ensopegades, poden caminar, saltar, jugar i córrer més bé.

Un calçat mal cordat i descordat ha fet la llesca a més d’un esportista, atleta, muntanyenc o futbolista.

Un complement de l’elegància i polidesa de la persona és, sens dubte, unes sabates ben enllustrades. Ningú no negarà que, després del relax nocturn, enllustrar-se les sabates es un bon exercici matinal de gimnàstica. Enllustrar-se les sabates és un bon exercici que s’ha de saber fer bé. Tots hem rebut més d’una renyada per intentar el patafi d’abrillantar les sabates amb els camals dels pantalons, o amb el mocador de butxaca o amb la primera peça de roba que hem tingut a mà.

Cada vegada són més escassos les residències, hotels, motels i altres caus de la mateixa espècie, en els quals, deixant a la nit, les sabates a fora el dintell de la porta, cansades i brutes, l’endemà les recollies descansades i llustroses. No sé si és per estètica, per evitar la contaminació, o perquè els clients prefereixen ajupir-se en la intimitat abans que els ajupin amb la factura. es clar que, també hi havia el perill que a algun client espavilat li fes il.lusió un recanvi de sabates a cap preu.

Encara avui, en totes les llars, “la capsa de les sabates” és una veritable institució domèstica, és com un caixó que va de mà en mà per servir el calçat dels peus de tota la família. El seu contingut és ben conegut: el raspall i el drap per la pols, el raspall i el drap per al llustre, i les capsetes rodones, sempre difícils de tancar, de betum negre, ros o incolor. Les eines hi són; no hi ha excusa possible.   Una pregunta: ¿heu aconseguit mai enllustrar-vos les sabates sense empastifar-vos les mans, el mitjó, els punys de la camisa o la cama dels pantalons? (Aquí convindria aplicar aquell adagi “qui remena oli, els dits s’unta”.

(Llegit en el programa de Ràdio Banyoles, “Records i memòries”)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada