Reviure Banyoles: Records i memòries

JOCS DE MAINADA, JOCS DE NOIS I NOIES. 2: LA BALDUFA I MOLTS ALTRES

Entre els jocs de carrer, avui desapareguts, nosaltres triaríem el de la baldufa. Era una peça de fusta, generalment de freixa o alzina, tornejada, amb un clau o punta de ferro en la seva part de baix sobre el qual rodava quan després d’enrrotllar.hi un cordill era tirada a terra, on efectuava dos moviments simultanis de rotació i trasllació, descrivint un ampli cercle, que poc a poc, a mesura que perdia l’impuls inicial del llançamernt, anava disminuint el diàmetre i la velocitat de les voltes, fins quedar-se “adormida”, i finalment, com una ballarina cansada, es desplomava quedant immòbil com morta. (Recordem que si alguna vegada el clau es desenganxava de la baldufa, per a tornar-lo a ajustar hi ficàvem un embolicament de teranyines –que llavors n’hi havia moltes- i així tornava a quedar fixada.

Els jocs infantils antics, bàsicament es dividien en els dels nois i els de noies. si bé algunes vegades hi participaven tots plegats. Els jocs dels nois exigien més esforç físic, i els de les noies eren més plàcids. Els nois fèiem anar la baldufa, jugàvem a saltar i parar i fèiem anar la rutlla.

La rutlla era un cercle, primer de fusta, però que després va passar a ser metàl.lic. Era impulsat per un mànec de fusta o una guia de filferro, que era més efectiva. La rutlla, la pressionàvem avançant i la fèiem rodar a ràpida carrera.

Els nois també jugàvem a guerra, amb pedres i amb sabres. Els sabres els fèiem amb branques dels arbres plàtans que eren esporgats.

En els temps que ens referim, els nois vestien calces (pantalons) i les noies faldilles. No es coneixia la moda “unisex” i des de la infantesa, ja a l’escola s’iniciava una separació o orientació en la conducta vital o social.

No es res d’estrany, doncs, que els nois tinguessin els seus jocs i les noies, per un altre cantó, també els seus. Les noies solien saltar a corda, feien el palet, el pare carbasser, la gallina cega, l’escarbat bum bum,etc.

El palet era un tros de pedra plana o rajol arrodonit que es feia córrer a peu coix per sobre un ratllat o escalat que s’havia marcat a terra. En dèiem jugar a palet i també jugar a la setmana. Feien salts per una mena de passadís dividit en trams, també marcat a terra, i així jugant a peu coix no podíem trepitjar la ratlla separadora.

Saltar a corda era un joc d’agilitat i exercici corporal, principalment les cames.

Els nois havíem fet un joc que posàvem una corda tensada entre dos pals, i l’havíem de saltar, a cada nova carrera posàvem la corda més alt. En dèiem jugar a “més alt, més alt” (En temps de guerra, jugant aquest joc, m’hi vaig trencar un braç. Em van haver de portar a Girona a la clínica Bofill. Com que era els anys de la Guerra Civil i no hi havia gaires cotxes, m`hi van portar amb un de requisat que al costat tenia pintades les lletres POUM. (siglas del partit Obrer d’Unificació Marxista).

Nois i noies, nens i nenes, jugàvem cantant cançons fent sardana. “En Joan petit com balla” era molt estès. Entre les més populars n’hi havia una que era la de la festa dels pagesos. Feia: Sant Isidre, Sidre, Sidre, Sant Isidre llaurador, treu els bous de la llaurada, i vés a llaurar al padró.

Una altra: comptar amb els dits fins arribar a quinze, cantant: quinze són quinze, 15,15,15...,quinze són 15, 15, 15 són. I així comptaven 15 dits!

Les olles de la mel totes són plenes de mel, mel i marduixa gira la caruixa, qui se girarà el senyor Joan serà.

Sol solet, vina’m a veure que tinc fred.

Jugar a cuit, això que molts en diuen a fet i amagar.

Cavall fort, ten-te fort, si per cas caus, digues “fava del meu cor” (un parava i els altres li anaven fent bots pujant al cim).

Esquetlleta ninc, ninc, jo la sé i no la tinc.

Si el mussol no vol cantar posem-n’hi dos, ni dos ni un tot sol.....

Arrancar cebes.

A la bandera.

A bitlles.

A fer bombolles de sabó.

A cara o creu.

Amagar conillets (conillet, conillet, estàs ben amagadet?)

Els esclops d’en Jan fangaven.

Estirar la corda.

Lladres i serenos.

Marro.

Trencar l’olla.

Palletes.

Penyores.

Petadores.

Trompítxol

Xapes.

(Del programa de Ràdio Banyoles conduït per Joan Olivas i Salvador Duran que es van recrear llargament explicant aquests jocs).

hi un cordill era tirada a terra, on efectuava dos moviments simultanis de rotació i trasllació, descrivint un ampli cercle, que poc a poc, a mesura que perdia l’impuls inicial del llançamernt, anava disminuint el diàmetre i la velocitat de les voltes, fins quedar-se “adormida”, i finalment, com una ballarina cansada, es desplomava quedant immòbil com morta. (Recordem que si alguna vegada el clau es desenganxava de la baldufa, per a tornar-lo a ajustar hi ficàvem un embolicament de teranyines –que llavors n’hi havia moltes- i així tornava a quedar fixada.