Records i memòries

DUES EINES CASOLANES: L’ESCOMBRA I ELS ESPOLSADORS

 

  Avui parlarem de dos objectes que eren molt necessaris en aquells temps per tenir neta la casa: l’escombra i els espolsadors. Comencem pel primer:

  L’escombra, i en això tots hi estem d’acord, és un estri de neteja, un dels primers que l’home es devia enginyar, consistent en un feix de branquillons flexibles, bruc, melca,palmes, brins de material plàstic, etc, lligat al cap d’un bastó o canya, i que, naturalment, serveix per escombrar, per netejar el terra empenyent amb paciència a un costat allò que l’embruta. I escombrant, escombrant és com anem fent les escombraries.

  De la nostra infància recordarem com fèiem anar endòina totes les escombres de casa, muntant a cavall d’elles, saltant i corrent, tot cridant: “Arri, arri, cavallet”.

  Tu, Joan, recordaràs les escombres d’era, que eren fetes de branques de bruc o d’altres plantes  dures, que servien per netejar el terra de l’era després de la batuda. Segur que tu o els de casa teva han fet més d’una escombrada a l’era.  En els temps dels abats del Monestir, gairebé davant de casa teva hi havia l’era de l’abat i allà devien fer córrer moltes escombres.

(A la cistelleria que teníem a casa havíem venut moltes escombres de bruc, i recordo que ens les baixaven de muntanya els bosquetans que s’havien entretingut a fer-les. Les portaven a vendre al mercat i generalment era a la parada de “Cal Cisteller” (Olivas) i de Can Duran - cal Ros de plaça-, que teníem els dimecres dia de mercat.

  No sé per quins set sous, la malícia i el mal humor d’algunes persones tot ho capgiraven, perquè l’escombra –tan servicial i útil- a vegades es convertia en espasa feridora. Allò de “la rateta que escombrava l’escaleta”, res de res. L’escombra, en totes les èpoques ha empaitat les rates. I en l’àmbit domèstic, els cops d’escombra han fet la competència, de bon tros –i per sort- als cops de puny i als cops de bastó.

  Hi ha també qui intenta escombrar tota la palla a la casa del veí, i la grana a la pròpia; en aquest cas l’escombra es ben innocent; les mans que la manegen, no tant.

  Si parlem d’escombrar veurem que no solament s’escombrava el terra, sinó que també s’escombraven altres coses:

Escombrar la xemeneia (netejar-la passant-hi un ram o un embolic de pedaços per dintre, per treure el sutge).

Escombrar el forn (passar-hi l’escombrall per netejar-lo de cendra i caliu abans de posar-hi els pans que s'’han de coure).

Escombrar un animal (donar-li una purga, netejar-li el ventre)

Escombrar un arbre (esporgar-lo, tallar-li les branques velles o sobreres)

Si un dia a nosaltres ens obliguen a anar d’un lloc, o sigui desocupar-lo i a vegades per força major, és que volen fer una escombrada.

(Estossego) Veus? saps com em dèiem abans d’això? (Tus). escombrar la gargamella.

  I dels escombriaires que n’hem de dir? (citar escombriaires banyolins, i explicar quan per Nadal felicitaven amb tarjetes – el barrendero-).

(Esmentar els que avui escombren els carrers).

  Una persona molt prima i alta solien dir-li que era com un pal d’escombra.

Si escombres cap a casa o cap a dintre, és que actues en benefici propi.

  Avui les màquines escombradores han començat a escombrar les escombres. Si és per alleugerir la feina de les mestresses de casa o les assistentes, d’acord. “Escombra nova, escombra bé”, però tenim la certesa  que passaran anys i panys abans que la humanitat no arraconi les escombres. I és que escombres i escombretes posades en bones manetes deixen les coses molt netes. Les màquines són més senyores; volen ser molt ben servides i a vegades no són gaire polides.

  Deixem l’escombra i anem per espolsar. Tots sabeu que una de les guerres particulars de les mestresses de casa és la guerra contra la pols. La pols és un enemic misteriós i silenciós. Si portes i finestres són obertes, entra descaradament i s’instal.la on li plau; i si les portes i finestres són tancades, també. Si la treus fa veure que marxa, però a les poques hores, mai no se sap per on i com, ha tornat amb més abundància. Moltes vegades l’aspirem, i l’engolim, i no n’hi fem ni cas.

Doncs bé, una eina d’allò més ingènua contra la pols, era l’espolsador: un manat de tires de drap o pell, enganxades a un mànec de fusta, amb el qual es picaven mobles i objectes per treure-ls la pols. De moment, l’espolsador li treia la son de les orelles, però al cap d’una estona baixava novament i s’ajeia allà on més li plaïa. La mestressa i la minyona discutien; que si no has tret la pols, que si, que no. Resultat: l’espolsador era ideal per aixecar la pols d’un lloc i posar-ne en un altre.

  Jo recordo haver fet moltes comèdies per aquests escenaris de Déu on hi havia un començament molt comú. Era l’escena del criat o la minyona treient la pols del mobiliari. Era un testimoni de la guerra freda contra la pols, i una advertència que en la comèdia de la vida tots aixequem pols i  no aconseguim mai del tot treure’ns-la del damunt. Diem: “Qui no vulgui pols que no vagi a l’era”, però som al ball i hem de ballar, i total per ben poca cosa aixequem molta polsaguera.

  El meu pare havia fet uns espolsadors amb una canya molt llarga. En dèiem esteranyinador, i servia per treure les teranyines i pols dels sostres i llocs molt alts. (Anècdota estrenyinador en la comèdia “Julieta, filla única”)

L’espolsador, tanmateix, va perdent actualitat. Màquines aspiradores i xucladores porten a terme l’arreplega de la pols amb molta eficàcia. Per bé que narius i pulmons continuen aspirant i no precisament aire del cel.