Records i memòries

ELS BARBERS  (I)

 

En el nostre record, en el record dels qui fem aquest programa, hi ha un munt de barberies esteses per tot Banyoles. A les barberies hi anàvem a afeitar i tallar els cabells. Jo acostumava anar a la de la cantonada del carrer Major amb la placeta de la Font, on avui hi ha la botiga de Perfumeria Reina. Allà, primer hi havia hagut la barberia d’un que li deien en Benet, i després un home solter que es deia Angel Pla. En el mateix carrer Major – al costat de can Comalat hi havia hagut la barberia d’en Jaume Geli que més tard va canviar de domicili per anar davant de la ferreteria de Can Saguer, sota la volta del costat de les Butinyanes, casa que fou enderrocada per fer el carrer del Mercadal més ample.. Al capdamunt del carrer Major també hi havia hagut la barberia d’en Ramon Peraferrer, que va deixar la perruqueria de senyores que durant molts anys va ser coneguda com “ a ca l’Ondulador”.

Una de les barberies més populars de Banyoles va ser la d’en Pepet Gratacós a la plaça Major –més endavant en parlarem més extensament_ i a per tota la ciutat n´hi havia gairebé a tots els carrers del centre. A can Quic i a can....

al carrer Alfonso XII, a can Roqueta, al carrer de Santa Maria, a can Capa, al carrer Nou, a can Marín, al carrer de la Canal.... a can Massilla, a la plaça dels Turers.

D’aquestes, avui només ens queda la de can Massilla ( els germans Vila) i a can Roqueta (els Mayolas, pare i fill).

Els barbers afaitaven i tallaven cabells. I diuen que, antigament, exercien també la cirurgia menor (feien sagnies, aplicaven sangoneres, arrancaven dents, etc, etc,  Però això era en un temps tan llunyà que cap de nosaltres ho ha viscut. Us assegurem que mai cap barber ens ha arrancat un queixal..

El que si recordem es que les barberies tenien, a la nostra joventut, la mateixa importància social que els cafès. D’entrada, la gent hi anava dos o tres cops per setmana, o almenys un, perquè l’afaitessin. I allà, entre tallada i tallada de cabells, entre afaitada i afaitada, tothom la feia petar i deia la seva. Per les converses de les barberies, hi passava tothom, i es parlava de xafarderies de barri i es discutia de futbol. Es parlava de tot: de cinema, de teatre, de religió, de l’excursió del diumenge, dels deutes, del senyor Pepet..., de tot. Tots els temes i totes les persones de relleu passaven per la mola..

Els dissabtes i diumenges, les barberies treien foc pels queixals, i el volum de converses, de fum, de xerinola, d’atmosfera picant, adquiria cotes considerables. La barreja de suor i d’aigua de colònia era de mal suportar.

Avui, aquesta eufòria ha passat. De cada deu barbers que hi havia en queda un o dos per mostra.  Recordo que fa cosa d’uns deu anys, un barber ens deia: “Em podeu ben creure, d’aquí a cinc anys, si hi arribem, no quedarà pedra sobre pedra. Les barberies se n’hauran anat al cel..” I nosaltres li dèiem: no digueu disbarats. algú o altra ens haurà de tallar els cabells.

-La vostra dona, si la teniu traçuda,- ens contestava.

I ja ho veieu, ja ha arribat. La solució, les perruqueries de senyores. Ara vivim l’època de l’Unisex. Mascles i femelles, tots a la mateixa olla.

Si quan érem joves ens haguessin dit que hauríem d’anar a tallar-nos els cabells a una perruqueria de senyores, ens haurien vingut tots els mals.