Records i memòries

 

Els xarlatans i els dels ungüents meravellosos

 

  Els xarlatans acostumaven a treure mantes i mantes, de mil colors, llana esponjosa, calentes, rentables, lleugeres... Així ho deien mentre se les anaven penjant a un braç, i a l’altre, i a l’esquena... i toqueu, toqueu, deien a la bona pagesa que allà al davant estava temptada per la compra..   I paraigües, que per demostrar que no traspuaven, els obrien, i per la part de dintre hi abocaven mitja galleda d’aigua.

  Hi havia també el dels ungüents miraculosos que curaven tots els mals. El més famós va ser el de l’ungüent de la serp. En els mercats tenia la parada al costat de la de cistelleria de casa, a la plaça Major, a davant de La Caixa.     Jo era molt petit i em feia molta por veure la serp que portava entortolligada al coll. Un dia em va dir si volia que me la posés al coll. Em va fer tanta angúnia que encara avui em fan por les serps.. Li deien “el reconsagrat de les serps” i demostrava a la gent que l’ungüent que venia curava nafres, cops, ferides, afeccions sifilítiques, tumors, eczemes, fístules, morenes, cremades, angines, el garrotillo, humors dels pits de les dones i qualsevol malaltia de la pell per rebel que fos.. A vegades explicava anècdotes, com ara: “Podeu preguntar a en Quim de can Rabassa, que us explicarà com en vuit dies se li va curar una nafra de la cama que feia vuit anys que el turmentava!”. Com que ningú no coneixia en Quim de can Rabassa i aquell tampoc era allí, el testimoni era contundent. I el reconsagrat continuava citant exemples i més exemples.

  La manera d’aplicar l’ungüent era sempre la mateixa, tant en cas de persones com de bèsties: fregar fort sobre el lloc malalt i després tapar-lo amb una baieta o gasa ben calenta. L’ungüent tenia un color marró fosc i anava dins d’uns pots petits de llautó. Era llefiscós al tacte i feia una olor bastant agradable. Els prospectes deien que era un preparat farmacèutic i tenia una marca registrada i tot.

Els xarlatans en sabien de fer propaganda del que venien. I la gent comprava amb delit, creguts de les fórmules màgiques que amb paraules cridaneres, esbufegant i vermell de cara com un bitxo, suant com un desesperat convencia gairebé a tothom.  N’hi havia un que venia pastilles i elixirs i de cop començava a repartir caixetes i ampolles amb facilitat de prestidigitador. Una per aquí, una altra per allà i una altra per allí... fins que no quedava gent. Déu sap si tot el que venia era eficaç. M’han explicat que un xarlatà, que era de Cassà, venia un ungüent per curar el mal de ventre. Un dia una persona li va preguntar quina potinga era allò i si podia curar alguna cosa. La seva resposta va ser que no podia fer cap mal, ja que no era res més que greix de porc fos. I que amb una mica d’imaginació o autosuggestió, un drap calent impregnat de greix i posat a la panxa, no podia fer més que endolcir el mal de ventre. I no fallava. I ell s’embutxacava unes bones pessetes.

  Passàvem moltes estones contemplant aquell xarlatà que portava la mona. Era l’home de la mona, i  en els dies de fira hi quedàvem bocabadats.. Fins i tot, nosaltres l’imitàvem fent moneries, fent ganyotes semblants a les de la mona.