Cròniques banyolines

RETROSPECTIU PASSEIG SOTA LES VOLTES DE LA PLAÇA (i III)

 

A la casa de les Butinyanes s’acaben les voltes, però en els temps  que descric seguíem passejant davant d’una altra casa: la barberia d’en Jaume Geli que va ser enderrocada en els anys de la Guerra Civil.  Can Butinyà era la casa on hi va nèixer el fundador de la Congregació de les Filles de Sant Josep. A la meva infantesa havia entrat més d’una vegada dins l’ampla botiga plena de teixits de llana, estampats, panyoleria, corbates d’alta novetat, cotó per a mitges, botons, paraigües i ornaments per al culte catòlic. Els nens que portaven misteris en el rengle del mig de la processó

 dels Dolors anaven guarnits amb llaços, botons i puntes daurades aplicades als vestits que les seves mares havien comprat a can Butinyà. Cada dissabte anàvem a mirar els cartells del cinema mut del  Círcol de Catòlics que eren exposats a l’aparador de can Butinyà. Al cap d’uns anys la botiga va tancar i la senyora Butinyà, abans de llençar la mercaderia arnada va tenir la gentilesa de regalar-me unes quantes capses de llacets i corbates que van fer molt servei als actors del teatre del Catòlics que vam  poder sortir ben elegants en algunes comèdies de tresillo.

I passem a la darrera volta,  la de la teiera davant de ca l’Amatller, la tocineria de can Bòlica airejada de flaire salada. Al costat mateix  (avui botiga de ca la Brugada) hi havia en Porxas dintre el seu guarda-pols groguenc. Sempre ens mirava de reüll per por de que li fèssim alguna entremaliadura. Venia drogues de polvos de coloraines que ens escampava per l’esquena si li dèiem el malnom de Papitu Mono.

 A can Pons hi entrava gairebé tot Banyoles i Comarca. La botiga , llarga i gran, s’escairava fins al començament del carrer Major. El senyor Antonio Figueras era un argent viu. Se les sabia totes. Amable amb tothom, tant et servia botons com trencilles, imperdibles o agulles de cosir i de cap gros enfilant-se a l’escaleta darrera els llargs taulells. Va ensenyar-li a ser llest la seva mare, Llucieta de Ameller i Baquedano. A les vigílies de la diada de Reis s’hi aglomeraven els compradors.Els infants quedàvem meravellats en veure tantes joguines: cavalls de cartró, autos de pedals i pilons de nines de cartró de les que en dèiem pèpes de deu. A la casa del costat en Campsolines venia barrets, corbates i fines pells per a tapar i adornar el coll de les senyores distingides.  Un cop desapareguts els Campsolines la botiga fou ampliada per en Romero Font amb un estanc on amb la seva dona, la Leonor despatxaven bon tabac fins que en la Guerra Civil van haver de servir tabaco rubio amb gust de palla humida, paquets Ideales de color verd i cigarrets superiors al cuadrado, retallant targetes de fumador numerades de la tabacalera S.A. Els que no fumàvem, compràvem segells i cerilles per encendre papers de diaris que posàvem sota els fogons de les cuines casolanes.  Els que encenien el foc gros de la fornal eren els de la casa del costat que abastien de pa als ciutadans. Era el forn del torroellenc Mercader que va adquirir la casa on ja hi havien passat alguns forners. S’acredità en fer bons pastissos de pasta fullada obrats per les bones manetes del mosso Màrius Ciurana. Els dies de mercat hi havia empentes per entrar a la pastisseria, i també a la taverna de can Ralita amb els dos Xicus, pare i fill que no paraven en emplenar garrafes de vi  i a servir gots de barreja amb l’acompanyament de grana de capellà. Als que els hi agradava menjar bones costelles de xai les trobaven a can Ciset carnisser, en Narcís Ginjaume de Vilafant , enyoradís del vent de l’Empordà. Els dies de tramuntana anava  amb la seva dona, la Carmeta, fins a les hortes de Guèmol per sentir en els seus rostres les carícies del vent del nord del seu poble. La carnisseria va passar a mans d’en Salvador Roca, de la saga dels Pericus.  El pa de cada dia es trobava a la fleca d’en Joan Castany, succesor de més de quatre flequers a la casa. Un bon mosso flaquer va ser l’Amadeu Hospital, qui un cop acabada la feina es dedicava a fer de carter.  Un dels darrers que s’aposentà a la casa fou en Plàcido, de can Bulló de Manlleu que  es va casar amb la Consuelo Ribas. Les coques de greixots de ca la Consuelo –o de can Plàcido- eren delicioses, així com els pans de Viena amb gust de mantega.  Els Castany vivien en el primer pis de la casa del costat. Miquel Castany era un bon mestre de les Escoles de la Vila. La seva filla, Pepita, més endavant entraria a formar part de la plantilla de funcionàries municipals. En Jacint –el segon fill del mestre Castany- s’absentaria de Banyoles, si bé a l’any 1946, amb un grup de joves afiliats a Acción  Católica confeccionarien el primer número de la revista local Horizontes  per mitjà d’una multicopista. Els Castany van llogar un petit local a Pilar Felip, coneguda com la Pilar pintora, vidua d’un home que havia estat pintor. A la botiga hi havia roba i confecció. Traspassant l’inici del carrer de Girona farem els darrers passos per la plaça major entrant a la botiga La Confiança. Sempre amatent, darrera el taulell hi havia Llorenç Quer i el seu fill, Pere explicant a la clientela com ho havien de fer per posar la primera i la segona capa de pintura. Venien els pinzells o les brotxes perquè ho tinguessis tot a punt per deixar ben net els menjadors de les cases a fi de que els forasters familiars les veiessin  netes i polides en els dies de festa major. Els Quer, pare i fill, s’alliberaven del treball diari en anar els  diumenges al camp de futbol del C.D . Banyoles. Allí, el pare Llorenç es posava darrera la porta de l’equip contrari esbravant-se escridassant porter i jugadors.  En Pere, més calmós, prou que procurava  apaivagar els nervis i l’esvalotament del seu pare, però no hi havia res a fer. Eren les dues hores setmanals d’expansió fogosa d’un defensor dels colors de l’equip banyolí. En Pere era un home actiu i diligent, amic de tothom, col.laborador d’associacions musicals i jove incansable en actuacions i organitzacions de les vetllades del Círcol de Catòlics, membre de la Junta d’Obra Parroquial i en algun temps concejal de l’Ajuntament. Els que el coneixíem, obert sempre al diàleg i pròdig en bons consells no podem oblidar aquell home – aquell noi- que ens va sorprendre quan de petits el veierem  cantar en Els pastorets, vestit amb pell de xai i cantant amb un ram de flors a la mà  la romanza de l’esclavo Uriel.

Des de les voltes de la plaça, ara i avui els arbres ja son un somni d’una realitat viscuda. Esperem que les noves generacions, en passar per sota les arcades puguin tornar a contemplar l’estampa d’una plaça Major  polida i encisadora amb l’encant i la magnificència esplendorosa d’un arbrat fèrtil d’atapeït fullatge embellidor.

 

(Publicat per Joan Olivas i Coll al Quadern de Festa Major de Banyoles, any 2005)