MONES, OSSOS i XARLATANS
En un
temps llunyà, de quan nosaltres érem petits les úniques mones que vèiem i que
ens feien molta il.lusió eren les que tot sovint passejaven els gitanos
fent-les ballar mentre tocaven la pandereta. Eren gitanos i gitanes, rodamons
que alegraven els nostres antics carrers. Segurament que la majoria d’ells eren
d’orígen balcànic i l’atracció era la mona que portaven lligada en una cadena,
i fins i tot havíem vist que portaven un ós. Els feien saltar i ballar al só de
la pandereta, animant-los cridant:
Ale tio Juan (o Manuel o Julián)...
mentre cantaven:
con el garrotín i el
garrotán
a la vera, vera, vera
van....
A
vegades acabaven la representació animal amb el convencional
Saludo “milité”!. Llavors, les dones, i sobretot la
mainada, en sentir el tam, tam de la pandereta , en sortint de l’escola, mentre
berenàvem, ens acostàvem a contemplar la
mona encara excitada que continuava fent cabrioles i monades. I vinga, de
carrer en carrer, allò era una alegria que passa.
De micos i de
mones també en portaven els xarlatans que venien per les fires de Sant
Martirià, de santa Llúcia i dels Reis. Primer els xarlatans xerraven al passeig
de la Indústria, més tard a la plaça de les Rodes i ara, si se’n veu algun és
per la fira que es celebra al parc de La Draga.
Entre
els xarlatans destacava el popular “home de la mona”. Era el que més gent
aplegava al seu voltant. Amb l’alegre mona fent cabrioles sobre l’espatlla
començava el seu “dramàtic” discurs. Explicava que el seu pare l’havia tret de
casa acusat d’haver arruïnat el negoci familiar. Llavors venia l’autocrítica,
acceptant que era veritat, però la causa, segons ell, no havia estat per
gandul, pel joc o altres vicis,sinó per la dèria de vendre barat, i com que havia
arribat a la conclusió que el seu mal no tenia remei, passava a anunciar que
llençava la casa per la finestra. Llavors mostrava una faixa – en aquell temps,
els homes que feien treballs de força la usaven – o una manta o un paraigua,
etc, dient que l’article en qüestió, a la botiga costava quinze pessetes, i ell
ho donaria per deu. “ Però – deia- com que avui tinc mal dia, no en cobraré ni
deu, ni nou, ni vuit, ni set, ni sis, ni cinc, el preu serà de quatre ptes”
afegint que “com que estic disposat a arruinar-me encara regalaré un magnífic
llapis (llavors encara no es coneixia el bolígraf), Un per aquell senyor, un
per aquell altre...”
Aquella comèdia
es repetia cada any, però la gent, embadalida, s’hi divertia
Els
xarlatans s’esgargamellaven cridant la seva mercaderia i feien agafar interès a
tots els que l’escoltaven. Era una de les millors atraccions per a petits i
grans. Tots, embadalits, hi fèiem rotllo.- La mainada seguia les acrobàcies de
la mona cridant-li “mona del cul pelat!”, i la mona, amunt i avall, sempre
obrint les cloves dels cacauets que els hi tiraven.
Molts
dels xarlatans eren ja coneguts per la gent del poble, perquè normalment feien
les mateixes fires i mercats. Hi havia els que venien plomes estilogràfiques,
que en aquells llunyans anys eren l’últim crit de l’escriptura, ja que així es
podia arraconar el tinter, sempre enfadós sobre la taula – no hi havia taula
neta de tinta, tot sovint vessàvem el tinter i sempre tenien els dits bruts.
Amb
les plomes estilogràfiques s’hi ajuntaven els rellotges. Rellotges de butxaca,
rodons, gruixuts, sorollosos de tic tac, agafats amb cadena rabassuda. Tot era
del bo i millor. Així ho deien.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada