Els anys de la Guerra Civil

ENTRE LA GUERRA I LA COMÈDIA  (II)

 

   Quan tocava la sirena de la fàbrica Moltfort’s la gent s’amagava dintre les cases. Anunciaven que els avions anaven a bombardejar el camp d’aviació de Martís. Ens posàvem a un sota-escala que ens semblava segur amb un broc a la boca. Els vidres de les cases tothom els tenia assegurats amb unes tires de paper de goma enganxats per tal de que no petesssin amb el soroll de les bombes. Però les bombes se sentien lluny. Vaig deixar d’anar –en bicicleta-  a buscar  garrafes de llet a una masia de Martís, ja que era perillós transitar per la carretera.

    A les nits d’hivern, amb la mare i la meva germana seguíem anant a casa dels avis a resar el rosari i a sopar menjant torrades asseguts a un seient de  pedra vora de l’escó. Escoltava els avis i la mare i endevinava que tenien por. Els espantava el que deien dels feixistes que anaven avançant i que a davant de tots hi anaven uns moros i es deia que feien barbaritats a les dones. Escoltant els avis endevinava que dos dels seus fills volien marxar cap a França. Els meus oncles havien estat afiliats a un partit polític i un d’ells era el president de la societat Ateneu Republicà d’Esquerra. A les primeres setmanes de gener del 1939, cada dia, jo i els meus companys ens asseièm en uns sillons de l’hotel Flora contemplant  a dones, vells i criatures que, com en una processó passaven carregats amb estris casolans, amunt amunt cap a Figueres. Deien que marxaven cap a França perquè darrera seu els seguien els feixistes i no volien ésser atrapats per ells. Tenien por. La meva mare també tenia por. El pare era fòra, a lluitar… a on?, no ho sabíem, més endavant vam saber que el portaren cap a les terres de l’Ebre. Gràcies a Déu sortí il.lès d’aquelles batalles. No disparà cap tret. Com ho havia de fer si li van donar un fusell sense gallet ?.

    Aquella nit en que les tropes nacionals van entrar a Banyoles jo dormia amb la meva mare que tremolava com una fulla d’arbre. El so de les metralladores semblava que se sentien des de darrera els murs de la casa. Vam aixecar-nos per anar a la casa dels veïns. Des d’allí sentírem uns trucs a la porta. Era el marit de la veïna que venia de sota les muntanyes de Rocacorba perseguit pels soldats moros. Vam abraçar-nos tots junts esperant el pitjor. Sentíem passes al carrer fosc que  s’il.luminà de cop amb un tènue raig de llum que semblava venir de la casa de davant de la nostra. Si; eren els veïns que havien sortit al balcó. Semblava  que deien Viva,viva, si, cridaven Viva España i Viva Franco. Obrim el porticó i els veièm  allí davant, al balcó, victorejant els soldats que passaven carrer avall amb mulats carregats de caixes de municions. La majoria d’ells eran soldats moriscos de calces amples. La senyora de la botiga de davant va enganxar un llarg cartró al balcó amb unes lletres ben grosses que deien Esta casa es habitada por sus dueños. Viva Franco, Arriba España. Sortim al carrer. Veig una noia que ha sortit de casa seva i es posa a aplaudir davant del portal i es torna vermella quan un soldat li diu Viva tu, chata!. Vaig afanyar-me a buscar un cartró i escriure aquelles frases que ens havien de guardar  que la casa no fos ocupada per la soldadesca. No sé perquè vaig `posar-hi Visca en comptes de Viva. Ni jo mateix vaig adonar-me’n. Devia ésser pel costum d’escriure sempre en català.

    La mare ens deia que aviat s’acabaria la guerra i que no hauríem de patir més. Els moros els teníem per tota la ciutat i van ser aclamats per la gent de les cases que dretes a les voreres els aplaudien amb els crits de Viva Franco. Alguns d’ell, per espantar-nos ens feien Uuuuuh! I es posaven a riure en veure les expressions d’espant a les nostres cares. Es deia que alguns d’aquells soldats moros robaven a la gent, i així un d’ell ho fèu amb un veí de casa que portava un rellotge d’or de butxaca. Aquell senyor fèu una denúncia als Jefes de l’Exèrcit. Es diguè que a l’endemà al matí van afusellar el moro lladregot en un descampat vora l’estació del tren. 

    Ens estranyava que dels feixistes en diguessin nacionales. Els soldats feien molta gresca. A la plaça major uns soldats músics tocaven música de ball. N´hi havia de borratxos. Un d’ells va reventar un  bombo que  rodolà fins cap a davant de la façana de l’Ateneu Republicà. Allí, un parell de persones, des del balcó llençaven llibres de la biblioteca de la societat i llençaven el bust de la República. Uns quants joves pujaven a una escala trencant les plaques noves que s’havien posat a l’any 1936. A la plaça hi hagué una gran missa de campanya. La mainada corríem pels carrers i llegíem els rètols que el veïnat posava a les portes. I vam riure molt quan vam llegir en un paper clavat en una porta: Casa abitada por su dueño pero aora no está porque a ido a buscar leña con franco i arriba españa. 

   Vam entrar a l’antiga escola dels Hermanos Gabrielistes que era ocupada pels soldats moros. Alli, la nostra Pandilla vam veure alguns moros que feien cua davant de dues aules, i sabíem que allí dintre hi havia dues dones.  Cada dia nosaltres jugàvem a l’antic pati de l’escola i  allí hi havia  aquelles dones que tenien uns nens petits. Cap a les tres de la tarda, aquelles noies ens deien que guardèssim els seus nens i nosaltres els deixàvem que juguessin en uns gronxadors. Al cap d’un parell d’hores aquelles noies tornaven de les aules portant berenar pels seus nens, i tots plegats, mares i fills menjaven afamadament xuscos amb sardines. Un cop havien berenat, les noies estaven força estona al pati jugant amb els seus nens. I reien i  cantaven. Eren bones noies.

   La mare em deia que havia d’anar a missa i que havia de seguir a aquells nois que el vicari mossèn Vicenç Vila deia que havien d’anar al teatre del Círculo de Católicos a jugar ping-pong i a fer comèdia. A mi m’agradava molt fer comèdia i en un magatzem gran que teníem a casa ja hi havíem muntat un teatre. Durant el temps de la guerra era el nostre entreteniment fer comèdia en aquell magatzem, i fins i tot n’havíem fet a la nit al mig del carrer . Un dia va entrar un senyor acompanyant uns nens i nenes que venien per passar la tarda del diumenge per veure comèdia, i quan aquell senyor va adonar-se que hi havia unes nens i unes nenes que cantaven Remena nena, veient que les que es remenaven eren les noies, va dir als nens: -No, no, nens, anem-nos’en que no és pas per nosaltres això. Aquell senyor era un capellà que anava vestit de paisà i que durant molt temps va estar amagat dalt d’un terrat d’una casa veïna.  Quan van entrar els nacionals, vam seguir fent comèdia i fins i tot va entrar un moro en el teatre-magatzem Però aquell moro va entrar per dir-nos si sabíem on hi havia una casa de putes, i que si li acompanyaven ens donaria un duro a cada un. Èrem quatre que vam acompanyar-lo i ja ens vèiem feliços amb quatre duros, però en arribar al carrer Sant Mer, on sabíem que allí hi havia la casa de barrets, el moro ens va dir que allí no hi havia ningú. Ens vam quedar amb la canya sense peix. De comèdies, en els primers anys dels nacionals, ja en vaig fer, però les més grosses eren les que ens van obligar a fer pels carrers de la ciutat. Amb camises blaves, amb boina vermella, corretjam i el yugo y las flechas brodades a la camisa havíem d’anar a fer la instrucció cantant el Cara al sol i el Yo tenia un camarada. Un Jefe de Correos ens dirigia i ens feia còrrer per tots els carrers i places del poble. Quan les tropes nacionales van ocupar Madrid, aquell Jefe ens va fer còrrer a paso ligero cantant aquest rodolí: “Un, dos, tres, Madrid ja nostre és”.  I quan s’acabà la guerra, vam tornar a còrrer amb un nou rodolí: “Un, dos, tres, quatre, cinc, tota Espanya ja tenim”.