Els anys de la Guerra Civil

ENTRE LA GUERRA I LA COMÈDIA (i III)

 

Quan s’acabà la guerra vam poder tornar a abraçar el pare que arribà sa i estalvi dels camps de batalla.

   Anàvem al cinema cada diumenge. Els diumenges a la tarda les sales de cinema eren plenes de gom a gom. Sortint de la darrerra missa matinal la gent anava a fer cua a la taquilla ja que la venda d’entrades eren numerades. A la mitja part ens havíem d’aixecar de la butaca i  amb el braç enlaire seguir l’Himno Nacional mentre el Caudillo es veia ben abrigat en una diapositiva a la pantalla. Hi havia vigilància a les sales per si algú no aixecava el braç. Els vigilants –joves  de la Falange- van  veure que un home del meu costat aixecava el braç esquerre.  El feren sortir de la fila de butaques fins al passadís, però de seguida el perdonaren perquè s’adonaren que tenia el braç dret enguixat degut a una caiguda des de dalt d’una bastida de paleta. En principi, amb els meus amics acostumàvem a anar al cinema on tocaven l’himne nacional curtet i així haviem d’estar més poca estona amb el braç enlaire. A l’altre cinema hi sonava un disc long-play que no s’acabava mai.  Un dia, el projeccionista d’un cinema posà la diapositiva de Franco de cap per avall. El públic es va fer un tip de riure. La guàrdia civil entrà a la cabina a amonestar el maquinista. La cosa més desagradable que vam veure en els primers dies que es feren cinema va ser la de la vigilància d’uns joves falangistes que s’entretenien a mirar les parelles. Aquests entraren a la cabina dels maquinistes i al cap d’una estona s’interrompé la projecció de la pel.licula i sortí a la pantalla una filmina amb un escrit que deia que a la fila X hi havia una parella que feia coses indecents.

   Vaig ficar-me en el teatre del Círculo de Católicos. Ja feien cinema sonor i a l’escenari hi actuaven els veterens de la Secció Recreativa del Centre. Vaig debutar fent teatre amb tota una colla de joves en una obra de Muñoz Seca arranjada per a homes sols per la Galeria Salesiana. Al cap de pocs mesos ja em van  “fitxar” per actuar amb la companyia dels veterans. Durant alguns anys, en els dies festius de la Quaresma sortíem de gira pels pobles de la província de Girona. Actuàvem homes sols i teníem un repertori d’una dotzena d’obres, totes en català. No vam tenir problemes, si bé en principi anunciàvem en els programes el títol en castellà. I així vam representar obres com El misteri del bosc, El llaç etern i altres anunciant-les com El misterio del bosque o El lazo eterno, pèrò sempre representades en català. Les obres i els papers d’estudi les mecanografiàvem dels exemplars de La Escena Catalana, Biblioteca L’Escon o Editorial Millà. En tots els pobles hi actuàrem vàries vegades, i en alguns com Santa Pau havíem de fer una volta pels carrers  per tal de que els veïns veiessin que actuarien els millors actors del grup. Els habitants d’aquell poble de la Garrotxa tenien portes i finestres tancades ja que eren temps que hi havia por dels maquis i de la guàrdia civil. En sentir veus, obrien els porticons i ja s’animaven en veure els actors al carrer. Sortosament, al cap de pocs anys, potser el 1945 –jo tenia 20 anys- el bisbe de Girona va obrir la veda perquè els centres catòlics ja poguessin representar teatre amb dones. I així el nostre grup, en anys succesius representà ja teatre mixte amb obres de Llanas, Soldevila, Folch i Torres, Ramon Vinyes, Ignasi Iglesias, etc. A Girona actuàrem moltes vegades en el Centre Cultural del carrer de la Força. 

   Treballava amb el meu pare fent teixits de canyes pels sostres de les cases en cels-rasos, però aquest no seria el meu ofici. Em vaig proposar a estudiar i ho vaig fer en un curs de comptabilitat per correspondència. A l’any 1949 vaig començar a treballar en una oficina bancària.

   Recordo aquell temps en que vam ser agemolits i ens van fer cantar el Cara al sol apartant-nos de la pàtria. Però la pàtria la vaig fer meva quan en pujar dalt d’un escenari recitava i cantava en català representant Els bandolers o Els dos didots amb una barretina al cap. Vaig procurar fer pàtria treballant de cisteller i d’empleat d’una entitat bancària en la que m’esforçava a escriure els rètols en català. Fer pàtria era resistir i donar alegria als pobles de les nostres comarques en recòrrer els carrers anunciant les representacions teatrals i animant-los a sortir de les seves vetustes cases per fer-los riure i plorar escoltant els textos catalans dels autors teatrals de l’escena catalana. Fou a l’any 1939, al principi del franquisme  quan vaig entrar a casa dels meus avis per descobrir el teatre català en els llibres que tenien els meus oncles en el seu habitacle. (Un oncle era el director escènic del grup de teatre de l’Ateneu Republicà i l’altre era el cronista teatral d’una revista. Tots dos hagueren de marxar exiliats a França). Vaig quedar sorprés en veure un piló d’obres teatrals de l’escena catalana llençades i regirades per la policia que acabava d’escorcollar els prestatges.  Em vaig emportar els llibres (novel.la, poesia, teatre) que vaig guardar d’amagatotis per llegir-los en el resguard de la llar. Llibres que m’impulsaren a iniciar-me a l’afecció teatral per començar a encendre la petita flama que guspirejava en el meu cor d’adolescent en aquella obscuritat del règim aleshores imperant.  Ja abans, en els darrers anys de la Guerra Civil, amb els meus tretze anys complerts, havia atalaiat aquell auto- òmnibus llibreria del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya que s’aturà al bell mig de la plaça Major. Èrem nens i nenes, nois i noies que aplegàvem els llibres que ens repartien alguns escriptors catalans. Regiràvem llibres a la parada d’aquell autobús que ens deien que era dels Serveis de Cultura als fronts de guerra. Vaig triar-ne un de títol suggestiu: Presència de Catalunya. El paisatge català a través dels seus poetes. Fou el meu llibre de capçalera durant molts anys, i en el temps de l’obscurantisme, a mesura que m’anava fent gran, en llegir-lo i rellegir-lo m’adonava que era ben certa la sentència del pròleg que deia: “si la presència de Catalunya, en el teu cor, era incorpòria, però ferma, com una idea inconmovible, aquest llibre te la farà viva als ulls i a flor de l’esperit”. Presència de Catalunya va contribuir a fer-me sentir el país, a fer-me sentir noble, lleal i digne. I en els anys succesius mantenia aquesta fe en el país quan actuava amb els actors veterans formant la Agrupación Teatral Bañolense, a l’empara de Educación y Descanso, (única solució si volíem actuar fòra d’un centre parroquial). Eren temps en que el teatre català encara no es podia representar però nosaltres ho fèrem gràcies a que uns actors/empleats municipals aconseguien els permisos de les actuacions amb la pietosa mentida de registrar les obres com si fossin posades en escena en llengua castellana. I així anàvem fent pàtria. Resistint i donant alegria als pobles de les nostres comarques. Sempre nobles, lleals i dignes. Sentint de nen, de noi i home com en el pas del temps anava percebent en el fons del cor la pujança ferma de la presència de Catalunya.