Els anys de la guerra civil

ENTRE LA GUERRA I LA COMÈDIA  (I)

 

(Article publicat en el llibre ELS NOMS DE LA GUERRA. Publicat per EL PUNT. Patrocini MEMORIAL DEMOCRÀTIC. Generalitat de Catalunya. Departamento d’Interior. Relacions Institucionals i Participació. Any 2009).

  

   En aquells primers dies del juliol de 1936 havia vist gent esbojarrada que cremaven imatges quadres i llibres davant d’algunes esglésies. Tot ho trencaven, tot ho feien malbé. Esgavellaven, desvalisaven i destruien tot el que trobaven dins els temples. A martellades trencaven les imatges i les llençaven a la pila del foc. Fins i tot alguns volien cremar les orgues dels dos temples més grans, però sortosament van escoltar un músic que els digué que no ho fessin.  La meva mare es feia un tip de plorar. I la meva àvia els escridassava  dient-los-hi: “Què fèu, bojos?. Perquè heu de cremar imatges? Quin mal us fan les esglésies i els capellans ? ». Fou impressionant veure com llençaven les campanes des de dalt del campanar. Aquella primera nit de la crema i destrucció vam anar a casa dels avis a resar almenys tres parts de Rosari. L’avi, aquell dia estava més despert que mai, i no s’ensopia com acostumava a fer en els capvespres d’hivern quan regirava les torrades de la llar del foc. A la mare no li agradava veure aquella gent esbojarrada aixecant els punys enlaire i cantant La Internacional pels carrers. I no li agradava veure com unes dones milicianes obligaven a escombrar i netejar cases a les noies riques de la ciutat. El meu pare va escridassar a uns homes que en el mercat de la plaça Major obligaven, pistola en mà, que unes pageses els lliuressin uns pollastres. Va escridassar-los, i sort en tingué que alguns ciutadans amics el feren callar,. El pare era un tros de pa i no podia sofrir que la gent fes malifetes. Als pares no els hi agradava gens que perseguessin els capellans. Els del Monestir ja van marxar i també les monges dels convents. Hi hagué capellans que es van amagar en algunes cases de la ciutat. Al cap d’uns dies va passar per tots els carrers de la població el carro de les escombraries  a recollir imatges de sants que les portaven  a cremar en un gran foc en uns camps de vora l’estany. 

   Aquells dies de tantes atrocitats van ser molt divertits per la nostra Pandilla de noiets del Barri Vell. Com a noi més assenyat em varen fer capità d’aquella  Pandilla . Corríem per tot arreu encuriosits pel que vèiem. L’escola del Hermanos Gabrielistes  que molts de nosaltres n’ havíem  estat alumnes, era tancada i en veure les portes esbotzades hi vam entrar per còrrer pels passadisos i per les aules buides, aquells aules en què els Hermanos ens havien ensenyat a llegir i a escriure. En una de les aules hi vam veure una gran pila de llibres que feien molta pudor. Els havien ruixat amb un líquid i eren allí ben amuntegats formant piràmide com si fossin a punt d’ésser cremats. Remenant en aquell munt de llibres en vaig agafar uns quants i me’ls vaig emportar a casa. Un d’ells era El libro del maestro on hi havia els resultats de tots els problemes que tant ens van fer rodar el cap per resoldre’ls. Allí hi havia totes les solucions: “- Veus com els mestres no són tan savis com suposàvem?”, va dir-me el més murri de la colla.

   Els diumenges d’aquells temps de la guerra civil anàvem al cinema. A Banyoles hi havia tres sales –el Mercantil, el Modern i el de la societat de l’Ateneu Republicà. La mainada només podíem asseure’ns a les butaques de les tres primeres files. Si ens tocava anar a la primera fila només vèiem en tros de dalt de la pantalla, i si teníem la mala sort d’asseure’ns darrera del piano no vèiem res. Vam descobrir el cinema sonor, -abans de la guerra només anàvem al cinema del Círcol de Catòlics que feien pel.licules mudes: ens agradaven les còmiques de Charlot. Pamplinas (Buster Keaton), Fatty (Roscoe Arbuckie), Ben Turpin, (el cómico de los ojos saltones), Él (Harold Lloyd) i la mainada de La Pandilla, i ens entusiamaven els cavallistes Bob Steele, Ken Maynard i el seu cavall Tarzán, i en Buck Jones). En el cinema sonor vam descobrir els germans Marx, el Gras i el Prim (Laurel i Hardy) i Eddie Cantor, petit i esporuguit i sempre envoltat de noies maques. Tardes de diumenge amb dues pel.licules. Vèiem  pel.licules russes -Els marins de Cronstadt, La pàtria et crida…) i una d’espanyola, Los aguiluchos de la FAI, però a mi m’agradaven les de riure, les d’aventures i sobretot les musicals amb les ballarines Goldwyn Girls.

    No vam patir gaire gana. Ens espavilàvem anant a ajudar els avis que eren pagesos i teníem la sort de que no ens manqués el més necessari. Vam menjar, aixó si, molt de pa negre, farro, llenties i   una cosa molt desagradable que en dèien cairetes. El meu pare era un bon pescador i anava sovint a pescar al riu Fluvià en bicicleta. Els dilluns eren dies de menjar peix i anguiles. L’ofici del pare era cisteller i venia  coves i cistells als pagesos a canvi d’aliments. També anava a treballar a les masies. Hi estava uns quants dies fent-los-hi treballs de canyes i vims. Quan tornava venia carregat de provisions del camp.   Fins i tot –i ja a la postguerra- teníem el pa assegurat gracies a obtenir un sac de farina. 

   Els avions ens tenien corpresos. Els nois que anàvem a l’escola Francesc Macià teníem els avions al cap.  Els avions sortien del camp de Celrà i donaven unes voltes fins al camp de Martís o dels de més enllà.  Els identificàvem tots :  xatos, mosques i els Katiuskes. Dos d’aquests darrers, fent maniobres per damunt l’estany van caure, un a l’aigua i l’altre als camps de la Draga. Sortint de l’escola vam anar a veure’ls i haguèrem de marxar a correcuita ja que sentíem com espetegaven les metralladores. A l’escola els mestres ensenyaven en català i passàvem uns llibres que ens van donar els mestres i que ens deien que eren  del Pla del Consell de l’Escola Nova Unificada de la Generalitat de Catalunya. M’agradava  molt llegir i a vegades ho fèiem conjuntament amb una noia que era al meu costat del pupitre. (En el col.legi dels Hermanos Gabrielistes-abans de la guerra-  només èrem nois. Els Hermanos i els capellans ens havien dit que anar al col.legi nois i noies junts era escandalós, un pecat). Una de les classes que m’agradaven més era la de música, que explicava el mestre Josep Maria Dalmau. Cantàvem les melodies de les pel.licules de dibuixos de Walt Disney, com Els tres porquets i les Simfonies Tontes.

   En el mes de desembre de 1938 ningú apreciava els bitllets fets a l’ajuntament. Els de Banyoles eren fets a la impremta d’en Narcís Garanger (Friselda). Ningú els acceptava. Els diners no valien res. Tot era a base de canvi. L’hivern era cru, i a mi em feia falta un abric. M’el va fer un sastre de Girona.. Li vam donar patates, farina i oli. Vaig anar tres vegades a Girona per emprovar-me l’abric. Hi anava amb el tren petit. Vaig passar molt fred perquè el tren era gairebé tot desballestat. Quan l’abric va estar llest vaig cobrir-lo amb un mocador de farcell i en anar a l’estació del tren vaig trobar-me que no sortia per manca de combustible.  Tota la gent que s’esperava a l’estació de Girona haguèrem d’emprendre el camí de tornada marxant a peu caminant enfredolits per la carretera. Vaig deslligar el mocador de farcell i traient l’abric nou vaig estrenar-lo caminant de Girona a Banyoles.