Cròniques banyolines

RETROSPECTIU PASSEIG SOTA LES VOLTES DE LA PLAÇA (II)

 

Travessant la placeta de la plaça hom arribava a la casa del secretari del jutjat, el senyor Lluis Genover, i escoltàvem el piano que teclejava la seva germana, la senyoreta Lluiseta que donava classes de piano. Cada dia les podia escoltar el seu veí, Jaume Vilà, el sabater del capdamunt de la plaça qui en temps de la Guerra Civil, en un dia de mercat va veure com se li aposentava davant mateix de l’entrada un venedor darrera una parada amb insígnies de partits polítics. El venedor anunciava la mercaderia cridant tot el dia a ple pulmó- “C.N.T, F.A.I, P.O.UM., No passaran!!”, fins que el botiguer sortí indignat dient-li malhumorat: “I és clar que no passaran si us fiqueu davant de la porta!”. Els Rigau, rellotgers del costat s’hi devien fer un bon fart de riure. com també els veïns de can ¨Santaló, una carnisseria que regentava Deogracias Santaló que gairebé tot el dia treballava a l’escorxador, mentre a seva dona, la Lola, despatxava darrera el taulell. Un dia, davant de la porta de la carnisseria, un pobre demanava almoina amb l’habitual cantarella dels pidolaires: “Deo Gracias”. La Lola, enfeinada en tallar carn, en sentir la veu li respongué: “No hi és en Deogracias. És a al matadero!”. El captaire, segurament que deuria travessar el començament del carrer Porta dels Turers per entrar a demanar un trago de vi a la taverna de ca l’Andreu entrant per sota la volta del nord de la plaça major, on al costat, a la farmàcia Boadella, la mainada hi entràvem a comprar, a més d’aspirines, esparadrap i aigua timolada, el que més ens agradava: sidral i planta de matafaluga que tenia gust d’anís. El noi Boadella, en Pere, era un bon conversador i et sabia donar raó de tot. Era Jutge de Pau en els temps més difícils del franquisme. Se’n va veure de totes. Des de la farmàcia podia veure quan l’Isidre Codony entrava carros plens de sacs per a moldre en el molí. El molí de can Codony era conegut per a tothom com el molí de can Cassó. S’amoïnava en Sidru quan li deien Cassó. No ho podia suportar. Els pagesos que portaven sacs a moldre solien passar per darrera del carrer de la Canal. Si ho feien pel portal de la plaça els veïns solien amoïnar-se, però no calia pas cantar les quaranta a en Sidru ja que aquest era molt geniüt. Quan estava de bon humor t’explicava moltes anècdotes però si li trencaves el plat bonic i veies que rebotia la gorra per terra ja podies començar a marxar apressat. Havia discutit moltes vegades amb els veïns, especialment quan de bon matí es disposava a passar amb un carro d’userda o blat de moro entrant per sota les voltes i enfangant les voreres. Era molt matiner i solia despertar-los. Aquests es molestaven però ell els hi deia que si anessin a dormir més aviat no tindrien tanta son. “No xerreu tant i dormiu més”, els deia. I això que alguns veïns eren força matiners. En Tomàs Teixidor s’havia d’aixecar aviat per anar a buscar aigua a la font del Molí. Amb la seva meca repartia aigua i gel per les cases i a la botiga hi venia –com avui el seu fill- queviures i pintures.

I ja som al Catòlics, la Societat que més anys li ha pertocat establir-se en aquest edifici propietat que fou de Jacint Butinyà, conegut com en Pèius. Hi ha molta història i no tindríem prou paper per a contar-ho. Ara és un Ateneu musical però també va ser un Ateneu Republicà en els llunyans temps de la Segona República i durant els tres anys de Guerra Civil. Tant a l’Ateneu com en el Catòlics s’hi va fer molta comèdia, però també en tenim uns mals records: a l’any 1939 es saquejà el local i el bust d’una República fou llençat balcó avall fins a trossejar-se en el sòl del terra de la plaça. És millor que passem de coses tristes i en recordem de més alegres. En la meva ment hi ha les representacions teatrals del teatre del Catòlics, i també les dels concerts de festa major. M’hi veig passant davant del limpiabotes, en Segundo Mompió, que posa llustre a les sabates i arrenca soles i talons; hi veig  músics jugant a cartes i prenent cafè, escolto un home imitador de cants d’ocells que li diuen El caballero Gódia, i al popular Marcelino que toca el violi. Tots dos paren el barretet i arrepleguen pocs diners. I tants que n’hi ha a la casa del costat!. la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros. Però abans d’arribar  a La Caixa hem d’entrar a la botigueta de la senyora Pepeta Claramunt (avui cafè del Rec Major),  plena de llibres, diaris, objectes d’escritori, bisuteria, anells i derivats.  Hi havia anat a comprar una revista de cinema que sortia cada mes, i llapissos de colors i postals de Banyoles i Comarca fetes per el seu pare que havia estat impressor, en Jaume Claramunt, molt amic de l’artista-pintor Manuel Pigem i Ras. Al cap d’uns anys, les dues germanes Claramunt – la sra. Pepeta i la Teresina- s’establiren una mica més avall – en una botiga gran que havia estat la sastreria Gabañach- i emplenaren els prestatges i els taulells de joies i perfumeria.. A l’antiga botiga que deixaren s’hi instal.là un sastre: Josep Plandiura. Anys a venir, Josep Felez adquiriria la propietat de l’edifici  (abans, però, encara hi vèierem un comerç de sabateria a càrrec de Ramon Cortada) efectuant-se una reforma important amb la seva filla venent determinats articles de vestir.

Recordo especialment la carnisseria  d’en Climent Oliveras regentada per la seva dona. Ell, però, es dedicava a la compra-venda de pells de xai i de cabra a l’engrós, que continuà el seu fill, Isidre amb el seu germà Josep – conegut com en Pepín- un noi solidari, de bon caràcter i Amic dels Vells de l’Asil.

Passarem ara per davant del portal de ferro de la Caixa de Pensions, aquella portalada que més tard es desmantellaria i que avui la podem veure a l’entrada de l’edifici exterior de la Pia Almoina. La Caixa ens feia por. Era fosca, com una presó. Els empleats treien el nas tancats dintre unes finestretes de ferro. En la nostra infantesa pujàvem al primer pis a llegir llibres i patufets a la Biblioteca de la Caixa. Allà hi havíem conegut les bibliotecàries Joaqui Juncà i Montserrat Aragó. Després hi hagué la senyoreta que ens farà el pregó de les festes de Sant Martirià d’enguany: Roser Juncà.  Una mica més ençà, la botiga de can Duran era coneguda per a tothom com a cal Ros de plaça. Eren esparters hi ocupaven tota la gran botiga dels Masgrau que en temps més endarrerits tenia accès a una sala de ball del carrer de la Canal on aquells  fabricants de cotilles i sostenidors hi tingueren posteriorment el taller. Encara avui, en la sala gran desocupada d’aquell vell taller es poden veure a les parets les sanefes que adornaven la sala, potser pintades per Manuel Pigem i Ras com ho foren les de la sala de cinema de can Margarit a la mateixa plaça major.

A la Caixa que avui és del Penedés hi havíem passat unes bones estones d’esbargiment quan era la sastreria de can Llorà. Els Palmada-Llorà van adquirir l’ampli espai on hi havia hagut la societat de La Lliga on per Carnestoltes hi entraven els ciutadans a admirar les fonts lluminoses. En el pati encara es conservava l’escenari que els nois l’aprofitàvem per fer les nostres primeres actuacions teatrals. A can Llorà es van especialitzar en fer sotanes de capellà de mil i un botons. Els vestits a mida treballats per l’Isidre (bon excursionista en Sidre, dels primers del Centre, de la colla de marca Piu) eren de bon teixit. Molts van estrenar  vestits de panyo negre lluent per a a fer de convidant per Setmana Santa o de nuvi per al casament. Estrenàvem gavardines amb cinturó per la festa Major, i quan arribava l’hivern lluíem abrics i bufandes per a guardar-nos del fred mentre  anàvem a esperar els reis d’Orient.  Al costat de can Llorà, el senyor Joan Prat amb el seu germà Francisco tenien al seu càrrec una corresponsalia de Banca. Allí hi hagué la Banca Arnús i posteriorment el Banco Central on hi treballava Joan Puig i Dalmau, un entusiasta afeccionat a la poesia, col.laborador de la revista Horizontes i autor d’alguns llibres de rondalles banyolines. Baixet, denerit, amb esquifit bigotet i una clenxa ben ordenada s’atrevia a fer versos rodolinescos amb tota una reguitzella de motius banyolins que van incomodar a alguns ciutadans. Vaig ser testimoni d’haver vist entrar una persona a la banca escridassant al poeta P.I.U. (aquest era el seu pseudònim) per haver posat el seu malnom en una poesia. El poeta va haver d’aguantar el ruixat de malediccions ajupit dintre la minúscula finestreta bancària.