Anys 50 i 60

PASSEJANT  PEL  CARRER  ESTRET

 

  El jovent tenia tema per tota la Quaresma. Cada diumenge, de vuit a deu del vespre, passejant pel carrer estret de la Porta dels Turers, entre empentes i trepitjades, sortia sempre la mateixa qüestió: La Passió i Els Vienesos. Quan arribava la Pasqua la cosa ja canviava. L’inici de la primavera portava sons de tenora i es parlava dels Rosers del Frigolet i del Vilà, de les sardanes de la orquestra Carbó de Santa Coloma, de les excursions a Rocacorba, de les sempre lluïdes processons dels Dolors... i posats a l’any 1946, tothom s’engrescava a parlar de la col.locació de la campana a l’església de Porqueres, de les exposicions d‘aquarel.les d’en Peret Mata, de que aviat es construiria un mirador, de que no es podia passejar per les vorerers de l’estany de tants gitanos com hi acampaven, de rifes i més rifes: “-No voleu pas comprar números d’una bicicleta?”, del Torneig Copa Primavera, de les jugades d’en Noguer i d’en Frigola, de les parades de l’Imbert, de la pel.licula Siguiendo mi camino que “hi surt un capellà molt modern” i que compreu una revista que se’n diu Horizontes...

  I llavors va venir l’Arthur Kaps, davant del seu espectacle vienès. No eren les Luces de Viena ni el Viena es así ni les Melodias del Danubio, però ja era molt que portés un espectacle de qualitat com Soñando con música, dels que no s’acostumaven a veure en gires per les provincias. Cinquanta músics de jazz reunits a l’escenari del Mercantil feien molt de tro (a l’hora de la veritat potser no foren tants) i a davant de tots, el director i pianista Semprini, músic anglès de procedència italiana, qualificat com un fantasista de piano. Conduïda per Semprini l’orquestra ens brindava una enlluernadora cascada de melodies i ritmes servits amb originalitat i fastuositat. El recital de Semprini fou molt curiós. Executava Chopin, Listz, Schuman, i Beethoven, i a la segona part, visca el ritme modern!: Gerswin,

Carmichael, Cole Porter... I entremig de l’orquestra, un músic d’excepció: Albert Martí amb la  seva tenora tocant el Per tú ploro de Pep Ventura. No cal dir que l’espectacle, en conjunt, era autènticament nou per els banyolins. En aquell temps era una cosa de gran presentació, el que avui en diem un show. Un xou gros que devia fer suar als empleats de l’empresa Mercantil, que es veieren negres per inquibir cinquanta  músics a dalt de l’ escenari de l’antic local del primer pis, dalt del cafè d’en Xampinya. Val a dir que el personal d’aquell local s’estalvià suors, ja que no tingueren de carregar-se l’elegant piano de cua de Semprini, de color blanc tan estrafolari que fins i tot l’adobaren tecla per tecla. En aquell temps es veien coses que n`hi havia per quedar bocabadats.