Anys 50/60

L’ESGLÉSIA  I EL  PECAT:  EL  CINEMA  I  LA  PLATJA

 

 

Com escriví Jaume  Farriol en l’obra “Rapsòdia en blau” en aquell temps tot era pecat. Ell tenia  set anys menys que jo,  i també es pot dir que visqué aquells anys de prohibició , i si bé no va  desfilar amb la boina vermella i la camisa azul com nosaltres, prou que devia contemplar aquells joves que feien  la  instrucció  pels carrers de Banyoles (que tan bé vam saber parodiar en l’obra d’en Jaume). Ell la devia viure, com a nen de set anys que llavors tenia, contemplant com nosaltres desfilàvem i mirant especialment  el seu germà gran, en  Josep,  que també desfilà cantant el “Cara al sol” amb nosaltres, joves d’Acció Catòlica, i que  segurament fou el que li explicà totes aquelles aventures  perquè en Jaume les pogués exposar irònicament en l’obra de  més èxit del teatre banyolí.

 

En aquell temps que tot era pecat va arribar a Banyoles un nou rector a la parròquia de Santa Maria: mossèn Ferran Simon. Era un bon home, molt intel.ligent però a voltes  geniüt, especialment quan feia sermons a la trona en la missa d’onze dels diumenges (era la darrera missa en la que es veia sempre l’església plena  de gom a gom).Alguna vegada, fins i tot, havia molestat a una sèrie de persones “de la crema” banyolina  a qui els digué que eren “sepulcres blanquejats”  ( la gent rica de la ciutat se’ls deia popularment que eren “la crema de Banyoles”). A partir d’aquell sermó, aquella gent es va molestar i en els dies festius canviaren de parròquia anant a missa a l’església de Porqueres. 

Aquell mossèn era molt estricte en les coses que ell considerava que el poble pecava en grup. A l’estiu, sobretot, es molestava quan veia mànigues curtes a l’església, i tenia especialment cura de que no entressin al temple. I pobres, dels que anaven a la platja en vestits de banys indecorosos!. Els estius, les plàtiques a la trona eren acusadores, com si tothom hagués pecat per mostrar-se en banyadors que ell o l’església d’aquell temps considerava indecorosos.

I si parlem del cinema, encara era més estricte.  Ai de nosaltres si havíem anat a veure una pel.licula que l’església classificava amb el número 4: Gravemente peligrosa (segons les fitxes exposades a la cartellera dels Pares de Família a la façana del Teatre del Catòlics). El cas de la pel.licula Gilda fou tan exagerat que en els sermons a la trona se’ns amenaçava com si tots haguéssim d’anar a cremar a l’infern. L’estrena de la pel.licula al Mercantil fou un fracàs d’espectadors. Fins i tot un jove d’Acció Catòlica es passejava davant del cinema per anar comptant la gent que entrava al cinema. Ara, això fa riure. És una anècdota , evidentment divertida d’aquell temps en que tot era pecat.

Passats uns anys, vaig tenir una conversa amb mn. Ferran, i haig de dir que vaig passar unes estones molt agradables. Fou a l’any 1958, quan vaig haver d’anar a la rectoria pels tràmits del meu casament. Feia una mica d’angúnia pensar que ell m’hauria “d’examinar” de doctrina cristiana. Però res de res. Vam passar tota l’estona parlant de literatura perquè va resultar que ell era un gran afeccionat a les obres de Joaquim Ruyra I vam parlar llargament del llenguatge de l’escriptor de Blanes i vam sortir a parlar de La parada i d’Els corders de Blanes. Vaja, que vam passar bones estones tots dos parlant de l’obra de Ruyra.