Cròniques banyolines

RETROSPECTIU PASSEIG SOTA LES VOLTES DE LA PLAÇA (I)

 

Tots sabem que aquest any no ballarem sardanes al bell mig de la plaça Major, si bé no costaria gaire de puntejar-les muntant unes escales que es podrien posar per enclotar-nos cap al cercle empedrat que sobresurt com si esperés que hi pugés el compositor Martirà Font per dirigir el Somni de Saderra a la llum de les espelmes. Com si escoltèssim la música sota les voltes, avui ens hi passejarem saltironant pedruscalls al so de les màquines perforadores que ens acribillen orelles i voreres. Més enllà del sot, sota les voltes evoco els vells botiguers, els que abans, en les diades de festa major sortien a escoltar les cobles sota les porxades.  M’esforço en contemplar els infants i jovenalla corrent per les rotllanes. Els arbres son de poca alçada esperant la crescuda i els nens dels cavallets reposen en els bancs del mig. Soc a les voltes de baix i entro al Casino Bañolense (avui botiga de can Saleri) on a la sala de dalt el Foment de Cultura i Esport hi ha organitzat el ball de festa major. Abans d’entrar-hi ens hem aturat a la sala petita de baix que es veu abandonada. Es allí on  Pepe Margarit, un home solter de Palafrugell, després de tornar d’Amèrica – va anar-hi a fer poca fortuna- amb alguns calerons a la butxaca va emprendre l’aventura de muntar la primera sala cinematogràfica de Banyoles. Era en el temps del cinema mut. Va durar poc, ja que al capdavall de la mateixa volta, entrant per un passadís de can Ramonet dels Cotxes (empresari tartaner amb galeres tirades per cinc cavalls), l’Enriquet Gratacós continuà el cinema amb una màquina de maneta posant-se a tocar el piano davant d’un llençol en un espai que es trobava després del passadís en el ja avui desaparegut garatge de la TEISA. En aquella pantalla es projectà la primera Passió cinematogràfica amenitzada amb els acords pianístics de l’Enriquet i el seu germá Francisco. En el mateix lloc on els germans Palau-Juncà hi tenen instal.lat el seu taller artístic hi veig la rònega botiga de can Ratera, plena de càntirs, olles, cassoles i perdius, llebres, conills i esquirols. En Tià Cervera, rei del filet i del botet hi entra sovint a vendre guatlles. Al costat mateix, els germans metges Fontanet- Ramiro i Josep- en cases separades, una a cada costat del passadís, s’amoïnaven quan la mainada els hi posàvem un cordill a cada porta trucant-los i marxant cames ajudeu-me. Per la festa major surtien a contemplar els músics de la cobla La Selvatana que  des de fa temps és contractada pels socis del Casino per amenitzar els balls, i també les sardanes  que toquen des de dalt del cadafalc cobert de boix.  Més enllà hi veiem el fotògraf del Nou Estil que ens retratava  davant d’un teló on hi havia pintat un jardí amb una pilastra de fusta on ens hi recolzàvem per quedar ben guapos en el retrato. Desmuntada l’escenografia, temps ençà s’hi instal.laria l’advocat Dilmé. Davant de la casa número 19, a l’estiu s’hi aposentava l’indiano Don Miguel Riera, conegut com el senyor de can Bulí. Va fer les Amèriques i va tornar com un potentat vivint en una casa senyorívola de Barcelona. Per celebrar l’arribada a la seva casa de Banyoles, cada any contractava una orquestra i es feia tocar sardanes escoltant-les assegut en

 una poltrona sota les voltes. Eren molts els ciutadans que anaven a escoltar i ballar les sardanes de can Buli, vora la botiga de ca la Nieves Nan, la cotillaire de la plaça que a més a més venia llençols i davantals i també unes jaquetes de punt que adornaven els cossos d’uns maniquís gegants empresonats en els aparadors més grans de la plaça. La Nieves era germana de Ramona Masgrau, propietària de la botiga. Per la plaça hi rondava un home baixet que també li deien Nan – el Petit Nan- Era un cap dels burots o serenos, un home geniüt i decidit que fins i tot s’enfrontava amb el mateix alcalde. Es diu que un dia va deixar abandonades les seves armes en un carrer – un xuixo (llança) i un fanal- de vigilant nocturn-. Una persona va recollir les armes i les va portar a Casa de la Vila. El mateix alcalde anà al quarteret dels serenos a retornar les armes nocturnes escridassant al Petit Nan que se’l va escoltar com aquell que sentís ploure. En acabat els renys de la màxima autoritat municipal, el Petit Nan s’esvalotà i li respongué: “Calli, calli, a mi no s’em borda. Ha de pensar, senyor batlle, que el fanal i el xuixo vigilaven per un cantó, i jo vigilava en un altre lloc. Estava fent dos serveis. M’hauria de pagar doble!”

Les voltes de baix acabaven a la casa del passadís de can Ramonet dels Cotxes, però abans hi vèiem dues botiguetes: la del sastre Llorenç Torrent, més conegut per Lo Torrent per motius d’una publicitat de la sastreria en els cinemes locals on es projectaven unes diapositives en les que el signe ortogràfic punt després de la L semblava la lletra O, cosa que feia que els espectadors llegissin LO. La botiga d’en Jaume Ribera era plena de botons, llanes, samarretes, flassades i joguines.Era coneguda com a can Portbou. Uns anys després els Ribera es van desplaçar al carrer Guimerà.

 Com deia  Joan Alemany,” les voltes de baix son les més tristoies de la plaça, amb molt poca llum que ofereixen les bombetes de 25 wats. Les voltes eren animades en els dies de mercat on els polletaires hi comptaven els ous a dotzenes Quan hi havia més ous era durant les set setmanes de la Quaresma ja que les gallines es quan ponen més ous”. Amb l’Alemany sempre s’aprenia alguna cosa. Quan en el programa De casa en casa a Ràdio Banyoles vam passar a les voltes de l’hotel Mundial vam parlar de l’antiga fonda de can Nenes en la que els pagesos en dies de mercat hi anaven a menjar pota i tripa per esmorzar. A l’hotel Mundial hi recordo haver menjat els primers canalons de la meva vida en un àpat de casament. En temps de la Guerra Civil hi anàvem a veure els pilots russos que s’hostatjaven a l’hotel. Ens agradava veure’ls quan marxaven per anar a envolar-se al camp del pla de Martís. Els nois que jugàvem a la plaça els deixàvem pujar a les nostres bicicletes. Sempre arreplegàvem alguna cigarreta –una papirusa- de tabac autèntic que veníem als fumadors empedreïts. A la barraqueta del costat de l’hotel Mundial  -un espai estret on hi havia hagut un carreró que donava al carrer del Born- els funcionaris municipals de vigilància nocturna hi guardaven els seus estris i els bancs de quatre potes de les verduleres del mercat. Cada dia, a les onze de la nit, els serenos sortien de la barraqueta armats amb el xuixo punxegut posant.se cadascun d’ells repartits en  les cantonades de la plaça cantant “las once han dado. Sereno!:” – o “nublado”, o com deia un d’ells “a clapos a clapos”, seguint vigilant pels carrers de la ciutat amb la seva cantarella nocturna. Algunes vegades havien d’anar a trucar a la porta del costat de la barraqueta –a can Pepet Gratacós,”el barber de la plaça”- per tal que sortís la seva dona – la Francisqueta llevadora- per assistir a alguna parida. Aleshores les dones anaven de part en els seus domicilis.  En Pepet barber també veia obrir els dies de feina la porta de ferro del Banco Urquijo Catalán que passaria a denominar-se Banco Hispano Americano. A la una del migdia, quan les portes del Banc es tancaven, el cafeter Canadell de can Grilló s’apressava a col.locar sillons i taules davant la porta de ferro. Tot ho deixava a punt perquè els quatre prohoms de la ciutat –un botiguer, el notari, un veterinari i un corresponsal de banca- hi anessin a prendre cafè i fer petar la xerrada per arreglar les coses del poble i ordenar l’estatisme de la “España de sus amores”.