BALLARUGUES
TEATRALS
Vaig començar ben aviat a fer teatre. Era un jove
molt esquifit. Prim i escarransit. I tenia una veu que ajudava a que em
diguéssin que tenia una gran vis còmica.
No cal insistir en aquest tema ja que ho tinc escrit en el meu quadern
dedicat al teatre. Però si cal dir que era tota la meva afecció a la meva
joventut, i que s’arrelà a través del temps fins a la meva joventut d’ara en
els més de vuitanta anys quan segueixo trepitjant l’escenari del teatre
Municipal cada any en cinc representacions dels Pastorets. A la meva joventut cada nit passava unes dues
o tres hores assajant en els teatre del Círculo de Católicos del carrer
de l’Abeurador i posteriorment en el mateix local emplaçat a la plaza de
España (la plaça Major, vaja!). Vaig passar molta fred als hiverns en
aquells locals en que només una estufa a la sala del cafè ens escalfava per
retornar a la sala d’assaig assajant ben abrigats. Als estius la cosa ja anava
més bé. Teníem una dotzena d’obres assajades i feièm “bolos” per la
província. Sempre amb gran èxit ja que el nostre grup dirigit per en Pepet
Freixa era un dels millors amb actors prestigiosos com el mateix Pepet, en
Maurici Garcia, Jaume Baus, Miquel Vilanova i altres. Els únics joves del grup
érem en Pere Pagés i jo. En molts pobles hi havíem de tornar altres vegades. A
Santa Pau ens consideraven el millor grup que havíem passat pel seu
teatre. Santa Pau era un poble que el teatre era molt arrelat i en el seu
escenari hi havien passat els millors grups de la província. Primer hi anàvem a fer obres amb homes sols i
més tard, ja amb dones. En els primers temps el poble estava arraulit i
espantat, tancats tots els seus habitants dintre les seves cases. La por dels
maquis els tenia estamordits. Quan sentien les nostres veus en passar pels carrers solien obrir les finestres.
A nosaltres ens coneixien pel nom dels papers dels personatges que havíem
representat en la primera presentació al poble, El llaç etern. Era un èxit de públic quan sabíen que en les
obres hi actuava “el bon pare”, “el noi bo”, “el dolent”, “el jove guapo” i en
“Llàvia”. Sempre més he estat per als de Santa Pau el cómic Llàvia.
Acabades les representacions s’arraconaven les
cadires de la sala i començava el ball. Mai havíem tingut tanta requesta. I
acabat el ball fèiem un bon sopar a base de fesols i botifarra de Santa
Pau. Anàvem a per tot arreu a fer teatre.
I a vegades actuàvem tarda i nit. La tarda en un poble i la nit en un altre.
Aquestes combinacions les podíem fer en pobles com Castellfollit-Besalú o
Montagut- Sant Jaume de Llierca.. Però no tot eren poblets, perquè també havíem
actuat a Blanes, i en el Centre Cultural de Girona on hi representàrem totes
les obres del
nostre repertori. La crítica gironina digué que érem el millor grup
teatral de la província. Les actuacions duraren molts anys, i especialment es
van fer en temps de Quaresma - anys quaranta i cinquanta del segle XX-. Érem
joves que actuàvem amb els més veterans.
Tot això, com he dit, ja està escrit en el meu quadern de teatre.
He estimat tant el teatre que gràcies a aquesta
afecció vaig poder conèixer a la que
seria la meva esposa, Roser, en el teatre Centre d’Arbúcies. És la
millor obra de la meva vida. I això no es pas comèdia. És la realitat de la
vida. Amor, comprensió, fills. Molta estimació. I és que com digué el filòsof
alemany Gottfried Leitniz “Estimar és trobar en la felicitat d’un altre la
teva pròpia felicitat”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada