LA ROSER, EN JOAN I EL TEATRE PEL MIG
Durant els cinc primers anys de la dècada dels anys
cinquanta va produir-se un canvi excepcional en el teatre banyolí. Els
components de la Sección Recreativa del Círculo de Católicos vam
deixar d’actuar en aquella Societat per desavinences amb la Junta. I decidírem
anar pel nostre compte formant la Agrupación Teatral Bañolense, afiliada
a l’Obra Sindical de Educación y Descanso, ja que així havia de ser si
volíem continuar endavant. I com que no teníem local i disposàvem d’un bon
repertori d’obres iniciàrem una gran gira pels pobles de la província de
Girona. En el teatre del Catòlics també hi actuàrem algunes vegades ja que la
sala d’espectacles fou llogada a una empresa de Lloret de Mar que tenia el nom
de Financiera Cinematogràfica i el teatre del Catòlics es convertí en Teatro-Cine
Canigó. Feien pel.licules cada diumenge, i nosaltres hi estrenàrem
algunes obres de teatre: La casa,
de José Maria Pemán, El miracle, de Joan Puig Dalmau (autor
resident a Banyoles), L’endemá de bodes, de Pous
i Pagés i Los que quedamos, obra de l’autor
italià Giovanni Cenzatto. A l’Agrupació s’hi afegiren algunes noies, entre
elles Carme Torres que era
una bona actriu que es casà amb un banyolí i deixà
el seu poble d’Arbúcies. A Carme Torres li haig de retre el meu més gran
homenatge ja que gràcies a ella vaig conèixer a la que seria la meva esposa,
Roser Recarens i Teixidor.
Carme Torres actuava a Arbúcies en un dia de festa
grossa. A les vigílies em va telefonar convidant-me a actuar en el teatre
d’Arbúcies per fer un monòleg. I així fou quan a Arbúcies vaig conèixer a la
Roser que aquell dia actuava en l’obra de Pous i Pagés, Rei i senyor. Era el
setembre de 1952. Jo tenia 27 anys, la
Roser, 22. Ella tenia al seu càrrec un
establiment de perruqueria de senyores amb una bona clientela. Vam tenir un
festeig llarg.
Ens vam casar el 23 de juny del 1958. Jo tenia 33
anys i la Roser, 28.
Ens vam instal.lar en un habitacle en uns baixos del
carrer de l’Hospital, vora la casa dels meus pares. A l’entrada, la Roser hi
agençà la perruqueria i aconseguí tenir una bona clientela. Treballant tots
dos, ella de perruquera i jo al Banc Hispano Americano vam aconseguir
cap a finals dels anys seixanta poder
ésser propietaris de la casa del carrer Major, num. 33 on jo hi vaig
nèixer. Allí, la Roser hi organitzaria la nova perruqueria molt més gran que la
de la casa que havíem tingut llogada.
La nostra filla, Montse, va començar l’aprenentatge
de perruquera al costat de la seva mare i vam
poder pagar-li els estudis de perruqueria i maquillatge a l’Acadèmia
Carranza de Barcelona i a l’Institut Narcís Xifra de Girona, on ja fa anys que
n´és professora.
Encara avui, cap als finals de la primera dècada del
segle XXI , la Roser segueix treballant únicament per a familiars i amigues. És
el seu hobby. Ara, jo m’hi he pogut agençar el meu espai d’escriptori i arxiu
on escric aquests quaderns de memòries mentre contemplo la gent que passa pel
carrer Major del Barri Vell de la meva ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada