Cròniques banyolines

ELS ARBRES DE LA PLAÇA MAJOR

 

CRÒNICA D’UNES MORTS ANUNCIADES.- Un capvespre dels últims dies de la passada primavera, mentre consumava les darreres passejades sota els arbres de la plaça major fixava la mirada en en els últims contemplatius de l’aplatinàcia. Eren els artistes-pintors germans De Palau. Més enllà, asseguts en els bancs, gairebé indiferents, uns immigrants n’eren desconeixedors del proper arboricidi. Conscient que aquella n’era la darrera passejada de la meva vida sota els arbres centenaris vaig allargar més del compte la ronda, la que durant molts anys he practicat cada capvespre d’entretemps calorós. L’artista Lluis Vilà, en veure’m cada dia va dir-me una vegada que ABANS aquest passeig també solia fer-lo Jaume Butinyà. Segurament que aquest gran home que en vida van honorar amb la medalla de la ciutat, s’entristiria, com tots els banyolins, en veure la plaça major desarbrada, però tanmateix s’alegraria en observar el ressaltar de les pedres vetustes de les façanes, i potser, des del Centre d’Estudis Comarcals s’afanyaria a demanar un ràpid arranjament de les més atrotinades.

En aquesta crònica nostàlgica de l’arboricidi deixaré constàmcia  dels darrers personatges que he vist passar sota els arbres en nits il.luminades pels fanals ABANS d’extingir-se la claror que s’esquitllava damunt dels troncs i l’anèmica verdor de les fulles. Aquesta crònica d’unes morts anunciades vol ésser el testimoniatge d’uns arbres que han mort drets i de les seves últimes llambregades pel rasar de la vida. Els últims que han contemplat el macilent fullatge en les darreres nits de primavera han estat els immigrants asseguts en els bancs enllistonats ; les senyores vídues entaulades sota les voltes del café de can Grilló  (el café Plaça, que pels nostàlgics banyolins sempre serà el café de can Grilló); les senyores de cabells blanquinosos assegudes a can Pons al costat de joves cervessers; una atractiva noieta pedalant tranquil.lament sota l’arbreda; un jove barbut amb el mòbil a l’orella; un gos petener bordador; un moreno amb vestimenta de guerrer estil Rambo i una trentena de cotxes aparcats vora les voltes. L’intermitent d’una Caixa llampeguejava en verd en el mateix lloc on ABANS hi hagué la societat de la Lliga i de la sastreria de can Llorà en un temps en que els dansaires es donaven les mans per ballar sardanes sota l’empar de l’ombra tupida dels arbres regats pel voluntariós Quim de la Brigada de l’Ajuntament. Eren els arbres que havien escoltat música de ballables per les millors orquestres del país, i havien vist joves, grans i ancians puntejant les sardanes que executaven els músics des de dalt dels cadafalcs ornats de boix en les diades de festa major. Havien vist cantar, saltar i còrrer la mainada, jugant a boles i a retrats, jugant a rutlla, jugant a cintes i posant-se els cap-grossos que dansarien voltant l’ampla faldilla de la gegantessa, giravoltant dintre els cavallets i admirant la seriosa faç de l’altívol i espigat gegant.   

Ha passat sota els arbres un nen agafat de la mà de la seva àvia, unes negretes ufanoses amb vestimenta colorística i uns nens pedalejant en bicicletes pel bell mig de la plaça on ABANS hi havia les dones verduleres del rengle, on s’havien fet xocolatades de Casals d’Estiu, mítings de partits polítics, lliuraments de premis, estesa de banderes (quina emoció veure aquella senyera gegant en la inauguració de les Olimpíades de Rem del 92!),  ballets i homenatges, els ancians de l’Asil acompanyats de donzelles amb mantellines blanques, i la brillant arqueta de les relíquies de Sant Martirià portada en braços pels pavordes del Sant, i la gent cantant. I la gent plorant ( la Guerra Civil va omplir de tristesa els cors banyolins). I la missa de campanya d’acabada la guerra. I la missa de la Santa Missió... Gent i més gent omplint la plaça sota els arbres centenaris. I els mercats amb dotzenes de parades i tota la gent de la comarca comprant, venent i regatejant. I rient. Si, riure, també es reia a la plaça major, amb les franques rialles dels infants contemplant els pallassos en els festivals infantils.. I... i...

A les vuit del matí del primer dia d’estiu – dimarts, 21 de juny de 2005, diada de sant Lluís- les

serres mecàniques començaven a fer trontollar els cossos arbrats. Tota la plaça retrunyia. Les

branques queien estrepìtosament petant en el sòl del terra. D’un a un, els arbres anaven caient . Davant del que... ABANS era cafè-teatre Vila que després havia estat Ateneu Republicà; en el franquisme café teatro Español; posteriorment Café-Teatre del Cercle de Catòlics i ARA Ateneu Musical Municipal... hi restaven solament dos arbres. Contemplava un dels darrers esbocinats,el de davant del cafè Plaça, el que com els altres, deien que es moria. L’he mirat per darrera vegada recordant aquell home del cafè de can Grilló que, diariament procurava revifar-lo regant-lo amb suc de marro de cafè. Com tots els altres també ha estat abatut, esmicolat, picolat, trinxat i convertit en pols llençada dintre la gegantesca urna funerària del contenidor d’una empresa trinxoladora.

 En pau reposin.