ELS
VIENESOS
Taxis a Barcelona.- Si no m’equivoco, era
a l’any 1946 quan es va fer córrer la
notícia que Arthur Kaps vindria a Banyoles. Eren pocs els que s’ho creien, ja
que una companyia de revistes com la dels vienesos no es podia pas arriscar a
trotar pels escenaris provincials. Només de pensar que s’haurien de moure per
l’escenari del Mercantil ja era una cosa inimaginable. Tot Banyoles comentava
el mateix. I els que havien vist Luces de Viena o Viena es así ja
somreien sarcàsticament, raonant que era impossible que ho fessin igual com a
Barcelona.
La veritat és que allà pels anys quaranta i
cinquanta foren molts els banyolins que veieren els espectacles dels vienesos a
Barcelona. El que anava a Barcelona per negoci sempre trobava un moment lliure
per anar a veure’ls. Grups de nois llogaven taxis dels que anaven amb gasògen,
es passaven quatre o cinc hores per la carretera, dinaven a una fonda
econòmica, i a la tarda s’aclofaven a les butaques del Teatro Español
per contemplar la revista dels vienesos. I tornaven als taxis rodant cinc hores
més per la carretera. Aquests eren els que disfrutaven comentant pels
cafès les gràcies dels acudits de Franz Joham i Gustavo Re (-“Què tal senyor
Pujades?” – “Com està senyor Castells?”, (úniques paraules en català que es
podien escoltar en l’espectacle). Aquells nois eren els que engrescaven a molta
gent que procurava fer bossa per anar un dia d’excursió a veure els vienesos.
Els vienesos formaven una companyia de revistes que
van fer el que van poder per alleujar la tristesa que hi havia en aquells
temps. Es van quedar per sempre a Barcelona. Venien de Viena –com era de
suposar fingint una gira, però en
realitat fugien del nazisme. A la Companyia, a més del director Arthur Kaps, hi
havia nombrosos jueus i un any després no ho haguessin pogut contar. A Espanya, les autoritats no se’n van
assabentar i els van protegir, fins i tot afalagant-los -almenys en els seus
començaments-
fins que van entrar a la cadena on totes les companyies de
teatre, i més les del gènere frívol, estaven
enganxades: o sigui, la terrible censura del règim.
Era una revista molt alegre: bona música i un grapat
de dones, totes iguals, ballant i aixecant les cames i somrient com en les
pel.licules. Portaven uns pantalonets curtets i uns sostenidors que... una cosa
mai vista, vaja!. Molt diferent de les coristes espanyoles que cantaven amb veu
de gat i tapades fins els genolls. Això era el començament, però quan se’n van
adonar els censors ja van tapar els sostenidors i les cuixes. Llavors van
ballar més tapades a davant dels sortidors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada