Records i memòries

PERFUMS, OLORS, FRAGÀNCIES, SENTORS I FLAIRES (i III)

                                  

I què en direm de les moltes olors que hi havia a la plaça de Banyoles els dimecres dies de mercat?. N’esmentarem només una: l’olor de la polleria, la flaire dels que sentíem dels excrements de les gallines, pollastres, , ànecs, conills i sobretot ous –que encara que no fessin olor nosaltres la sentíem- recordem aquell tragí del dimecres al matí quan es començaven a descarregar les gàbies buides, que s’anaven apilonant per tenir-les a punt per encabir-hi l’aviram. A la polleria hi concorrien compradors i venedors. Els venedors eren els pagesos de la rodalia que venien a oferir la magnífica població dels seus galliners i els ous de les seves niarades. Les dones eren les que venien a vendre aquesta mercaderia, mentre l’home anava cap a la plaça de les Rodes que hi havia el bestiar gros, a vendre un vedell o mercadejar una euga.

Els compradors eren els pollaires (Caliro, Pinell, Cames...)

L’oscil.lació dels preus dels ous solia ser de deu, vint o trenta cèntims per dotzena. Aquestes quantitats que ara semblen insignificants, en altra temps tenien la seva importància en l’economia familiar.

Els ous eren portats al mercat dins uns grans cistells i ben protegits en palla. També en sortien entre capes de palla dins unes grans caixes confeccionades amb uns enreixats de fusta. El mateix tipus de caixes que també servien per traslladar l’aviram, que s’airejava degudament entre barrots (cistells tapats amb tela metàlica.)

Una de les flaires que trobàvem més agradables era la del pa, i més concretament la dels panets de Viena. Aquelles olors han desaparegut, i el pa d’ara no té res a veure amb aquelles peces de barra o rodones, daurades i cruixidores. Quan anàvem al forn a comprar el pa ens donaven la torna, que a vegades ens la menjàvem pel camí. Eren uns trossos de molla suau, amb una crosta d’un color i un sabor inoblidable.

Una fortor que s’escampava per la plaça dels Turers i de les Rodes i pel carrer Colom era el del pèl socarrimat dels cavalls que eren calçats davant la porta de can Marès, del portal de can Massanella i de cals Gitanos que ferraven cavalls a l’aire lliure.

En l’època de l’escassesa del tabac, els fumadors fumaven tota classe d’herbes i fulles seques que deixaven, quan es consumien, una fetor trista i rònega, ben descriptiva de l’estat de misèria en què ens movíem.

  Els tallers de fusters i les serreries de fusta desprenien una  ben característica despresa de la fusta que anaven serrant. Si bé l’olor de les serradures era molesta, l’olor més aviat era agradable.

  També per la ciutat es podia percebre l’olor de la cola que els fusters mantenien escalfant-la  al pas de la porta del seu establiment. I quan donaven a les seves obres una capa de vernís s’estenia per l’entorn una barreja d’aroma i fortor..

  També es feia sentir l’olor del cafè que en Quim Grilló torrava a la vista de tothom a la plaça Major. (parlar també d’en Francesc del cafè).

  Ja hem parlat de la flaire de xocolata que desprenia la fabriqueta d’en Mas a la plaça de Sant Pere del rec del Tint, Però també hem de dir  que aquesta olor es desprenia a la carretera d’anar a Girona, quan passaves davant de les fàbriques Torras i Amatller.

I l’olor de les confiteries, on davant d’elles ens impregnaven de la fragància dels brunyols, sobretot per Setmana Santa, de les coques llamineres i del cremat dels torrons de gema per Nadal.

  A les tavernes se sentia olor de vi. A can Ralita, Bernat, Andreu... A davant la casa sempre hi havia alguna bota o bocoi, i no cal dir que l’olor del raïm trascolat entrava en algunes cases amb samals després d’haver-los trepitjat amb els peus..

  I quan en algunes cases mataven el porc s’escampava per tot el veïnat la fragància de diversos embotits, la flaire de les botifarres de perol i la dels greixots.

  Si a l’hora de dinar passàvem per un carrer que tenien la finestra de la cuina a tocar la vorera, podíem sentir l’olor de l’arròs i el sofregit.

  L’olor del cànem i de l’espart denunciava l’existència dels espardenyers i dels cistellers, i la sentor de cuir la dels sabaters i ataconadors.

  També les botigues de robes oferien les seves olors especials. Llanes, borres, sedes i velluts tenien diferents sentors.

  Quan a la higiene personal era molt menys acurada del que ho és avui, i hi havia casos humans que desprenien olors ben poc agradoses. Criatures que pudien a llet agra o a pixums. Gent gran que feien pudor de peus, o que unes indiscretes exhalacions denotaven que portaven dies i dies sense canviar-se la roba interior i sense haver gastat gaire aigua i sabó.

  La mainada acaben els seus moguts jocs amarats de suor, i no sempre tenien ocasió de posar-se sota una dutxa.

  I quan passava el carro de les escombraries, allò era d’espant. Les mestresses de casa quan sentien la campana del carro la treien la galleda de les escombraries al carrer. Allò era insuportable.

  Malament acabem aquest programa d’avui. Volíem parlar de perfums i bones olors i ja ho veieu acabem veient passar el carro de les escombraries deixant males olors.