Records i memòries

EL REBOST

 

  No sé si  algú dels que ens escolta ha sentit a parlar del rebost. Avui tot es guarda a les neveres i als congeladors, però el rebost era, temps enrera allò que els castellans en diuen una “despensa”, o una cambra o altre lloc d’una casa on es guardaven els comestibles.. Quan pensem amb el rebost ens ve un record ben flairós i suggestiu. El rebost en una casa normal era una petita cambra fosca i fresca on s’hi posava de tot: la gerra de les olives, la gerra de les verdures confitades, les ampolles de la conserva de la tomata,, el calaixó de les arengades, el pernil penjat i les llangonisses, les garrafes del vi, la fruita, etc. I a moltes cases hi tenien el carner, una espècie de gàbia vestida en plafons de tela metàl.lica on s’hi guardava la carn fresca i el peix a resguard de les mosques i mosquits. El rebost feia una olor  que no es pot descriure.

  Les anades de la mainada al rebost obeïen sempre a encàrrecs que feien les mares: “aneu a buscar al rebost això o allò, depressa i cantant i xiulant (Perquè, els petits, per anar al rebost, que solia ser un quarto fosc amb una bombeta esquifida- tenien por d’anar-hi, i per això les mares a vegades deien que hi anessin cantant i xiulant. 

Al rebost hi podíem pispar un albercoc, empassar-nos una figa o pessigar un raïm. Era fàcil.  No hi podíem pas anar pel nostre compte perquè la vella porta rondinava molt. Quan tornàvem, la mare ens mirava de reüll i estem segurs que endevinava els petits robatoris, segurament consentits en profit de la nostra creixença. El problema era, quan al plat amb la suposada dotzena de figues o prunes o préssecs, arribava a taula amb deu. Si hi havia molta mainada, tots feien l’orni, i després d’un moment d’espant començaven a parlar de qualsevol ximpleria

El frigorífic té els seus avantatges, naturalment,. Però no té ni la sentor ni l’abast del rebost.

D’uns anys ençà, les famílies de les ciutats, asfixiades per una fumèrria de cotxes i atabalats pel creixent aldarull, fan mans i mànigues per tenir una segona vivenda al camp. Els agrada fer el pagès cada cap de setmana. I torna el rebost. Si tenen la sort que els rebentacases no els buidin, poden omplir-lo amb la gerra de l’oli, del vi, dels confitats, amb el pernil i les llangonisses, i amb altres, avui privilegiades menges, i flairar, gustar i assaborir els autèntics aliments i fruits de la terra.

  Hi havia en aquell temps un rebost apartat de l’altre que en deien el rebost del formatge. Aquest era en un celler o en el lloc més subterrani de la casa. També hi havia el rebost del vidre o dels plats, que era una cambra on es guardaven la vaixella i els atuells de vidre com tassons, pitxers, etc.

I el rebost on es guarden les coses inútils o poc usades d’una casa.

 

Humorísticament, també en dèiem rebost d’una bona pitrera de dona. Quantes vegades haviem dit:”Aquella sí que té un bon rebost!”

-Segurament que tú, Joan, has rebostejat més d’una vegada. O sigui, recercar per dins el rebost o en altres llocs d’amagat.

-Què fas?, et deien. – Rebostejo per la sala – Ja me la pagaràs!

  De totes maneres, de rebost, petit o gros, encara avui, sempre n’hi ha algun per les cases. En podem dir una altra cosa, cadascú se l’inventa, però el racó o raconet on es guarden les llangonisses, el vi, l’oli i altres coses comestibles i “bebestibles” tothom el té en un lloc o altra de les cases.

És clar que a vegades no sabem si el producte que guardem al rebostet és de la mateixa qualitat on es guardaven altres coses menjívoles en el temps dels bon rebostos. És igual, val més no esbrinar que és el que mengem, i bon profit ens faci, que ja es demanar. No es pot viure de records, però d’un bon rebost ben proveït, sí que se’n pot viure.