Records i memòries

TRES ESTRIS DE CUINA

(Del programa de Ràdio Banyoles RECORDS I MEMÒRIES, conduït per Joan Olivas i que en el llarg dels anys ha estat acompanyat per Joan Alemany, Salvador Duran i Joan Saubí)

 

En tot temps s’han fet servir aquests tres estris de cuina que són l’olla, la cassola i la paella. Com que sobre aquests tres estris hi ha molt a dir, avui en parlarem i mirarem de cuinar tan bé com sapiguem. I començarem per l’olla, me casum l’olla, aquest vas de terrissa o de metall, rodona, ventruda amb dues o quatre anses que serveix per coure els aliments i per fer bullir alguna cosa.

  No sabem per quins set sous quan alguna cosa s’embolica, es capgira o no rutlla, se’ns acut dir: això és una olla. Normalment quan posem l’olla al foc sempre sabem què hi volem coure.

Tampoc no entenem el perquè quan un grup de gent parlant no s’entén, diem: Això és una olla de grills. ¿Que hi té a veure l’aldarull d’una xerrameca, amb les olles i els grills? I tampoc sabem què, quan algú es fa un garbuix mental, diem: Està fet una olla. Comptat i debatut, no sabem a que ve aquesta mala premsa de les olles.

  Quan i qui va posar la primera olla al foc?. Ve de lluny, de molt lluny. Hi ha un passatge a la Bíblia que diu que els israelites, cansats i famolencs, enyoraven “les olles d’Egipte”. Segur que aquells ja sabien allò d’aquell adagi “Penes amb pa fan de bon passar”, i el Faraó, amb olles com perols, els devia manar que fessin unes bones calderades, i apa, a pencar!.  I en Els Pastorets, tots hem vist el vell Soff remenant l’olla i el pastor Bato trencant-la amb un cop de pal.

  Una cuina que no hi hagi una olla que bulli, ni cap paella que esquitxi, ni cap cassola fent xup-xup, malament rai. O no hi ha rebost o no hi ha cuinera o ningú no n’espera res. Les cuines no han d’estar mai en atur. I això que diuen que els arquitectes podrien suprimir les cuines dels plànols de cases i pisos, perquè tot plegat, amb un té, un got de llet, una truiteta, i altres enganyifes, amb un trist fogonet n’hi hauria de sobres. Per això, els arquitectes planegen unes cuines que semblen suites, preparades per cuinar-hi de tot, però són tan boniques... que fa ànsia de cuinar-hi, i algunes mestresses de casa prefereixen no embrutir-les i se’n van a dinar a fora.

  N’hi ha que són tan enginyosos que, fins i tot saben “treure faves d’olla”.

  Els caps de casa, mestresses, fills i filles s’afanyen a fer diners. I el resultat és que les “menjadores públiques” creixen amb èxit arreu del país. Però no és igual parar taula a casa, seure-hi tots plegats, i assaborir un bon guisat, amb bona convivència que no pas reservar una taula a can Xupetes. amb el número 23 de dues a quatre.

  De petits ens agradava jugar a “trencar l’olla”, però ara aquest joc de “trencar l’olla de la cuina casolana” ens farà perdre el gust de les nostres tradicions, cuinades amb molt de treball al llarg dels segles. Les multinacionals alimentàries ens rebenten les nostres olles. Però no sabem si se’n sortiran , perquè cada poble fa les seves ollades, i “cada oller alaba les seves olles, i més encara si són foradades”.

“Cada poble té la seva olleta i cada olleta la seva tapadoreta”

A la llarga no en podrem tirar cap tros a l’olla, d’haver trencat les pròpies olles. El dia en què no quedi cap oller ni cap olleria, si és que arriba, serà un dia ben trist pel nostre país.

  A Banyoles teníem un venedor d’olles que tenia la botiga al carrer major. Era en Xueta. Per la festa del carrer sortia amb una olla a omplir-la de xocolata desfeta. Però com que tenia un gran sentit de l’humor,  a vegades canviava l’olla per un orinal. Tothom reia quan veia “l’avi Xueta” sucant melindros a l’orinal.

  Els que avui remenen l’olla arreu del món, el tenen com en una olla a pressió. S’han entossudit a posar l’olla al foc per coure-hi un poti.poti en que ningú pot sofrir ni la ferum ni el tast. Ja ho sabem que “a l’olla que bull cap mosca no s’hi acosta”. Però aquestes modernes olles bèl.liques a pressió s’ha ben comprovat que quan esclaten tot i tothom queda convertit en “carn d’olla”.