Records i memòries

JOCS DE MAINADA, JOCS DE NOIS I NOIES. 1: EL BÈLIT

 

  Avui parlarem de la feina de jugar, d’alguns jocs desapareguts que també, al cap i a la fi, era una feina que fèiem la mainada en temps ja llunyans. I començarem per parlar del BÈLIT, un joc que els nois practicaven per carrers i places. El bèlit era un bastonet de fusta, curtet, de més o menys un pam, amb una punta a cada cap. Els nois pegaven amb la cana per jugar a bèlit. O sigui que per jugar-hi agafàvem el bastonet curt (el bèlit) i un al altre de més llarguet que en dèiem la cana, que tenia uns 30 o 40 cms. de llargada. Un noi picava amb la cana damunt un extrem del bèlit, cridava “Bèlit”, l’altre contestava “Vinga!”, picava una de les puntes  afuades de l’estri per tal de fer-lo saltar com més millor, i, mentre és enlaire, li venta un cop ben fort amb la paleta, a fi d’engegar-lo tan lluny com pot i el feia saltar i anar un tros lluny; l’altre jugador tira el bèlit a la cana, i si l’encerta ha guanyat, i comença joc nou; si no l’encerta l’altre jugador pica tres vegades amb la cana damunt un cap del bèlit, fent-lo anar cada vegada tan lluny com pot; després mida les canes de distància on ha fet anar el bèlit i demana tants de punts com canes de distància hi ha. Ens agradava fer-lo botar tan lluny com podíem.

Durant el segle 19 – nosaltres no hi érem-, molts veïns estaven indignats pels greus mals que els ocasionava el joc de bèlit, i per això van acudir més d’una vegada a l’Alcaldia perquè es tallés en sec aquesta pràctica a la via pública. Segons aquells queixosos sol.licitants, aquells excessos no es podien tolerar per més temps, ja que s’havia arribat a un abús que feia necessària una mà dura i enèrgica per a evitar, a més dels accidents a què estaven exposats els pacífics transeünts, els desperfectes que feia el llançament dels bèlits, i també els perjudicis morals que a la llarga recaurien sobre els mateixos nois, si ja de petits els hi entrava l’afició dels “jocs barroeres” i molestos.. La gent de seny opinava que “per aquí es comença, i si de petits no se’ls hi posa una prohibició en els jocs “desfrenats”, de majors podrien caure en altres de més perjudicials per a ells i per al comú” Aquest era el concepte que se n’havien format els qui accedien a l’Autoritat.

  A Olot, un alcalde va publicar un Ban pel qual prohibia jugar a bèlit, i imposava la penyora de dues pessetes als pares o als tutors de tots aquells nois que fossin sorpresos infringint les seves ordres. Aquella mesura, vista des d’avui, potser ens sembla una mica exagerada, i no creiem en aquells mals tan greus que podia portar el fet de jugar a bèlit. Fos pel temor del càstig, o perquè el joc va anar passant de moda, el cas és que va venir un descens d’aquella afició, com ara que ja ningú hi juga.

  Era a començament del segle passat, quan la mainada va tornar a donar garrotades altra vegada al bèlit amb les gruixudes canes. En una revista de l’any 1903 s’hi podia llegir:”Torna a generalitzar-se entre les criatures el joc de bèlit, essent com es aquesta distracció força perillosa per als transeünts i per als vidres de les botigues. Creiem del cas que s’hauria de prohibir en tot quant fos possible”.

  Els nois grandassassos  ensenyaven als més petits de jugar-se alguns cèntims al set i mig o al canari, burlant la vigilància dels municipals. Ben pocs n’atrapaven, ja que la mainada, més llestos que ells, tenien muntat un servei de vigilància, i sols calia un petit avís d’alarma del vigia, amb un “Miau!”, perquè, molt més ràpids que els municipals, els mateixos jugadors recollissin de terra les rebregades cartes amb tot el que havien estès, per a fer-se escàpol tot seguit. Ben poques vegades n’atrapaven algun.