La família

FERVOR  RELIGIÓS – LA FAMÍLIA  - LA  ROSER.

 

En tota les nostres vides el fervor religiós ha estat present a la família. El meu avi –que mai vaig conèixer- era un home de missa diària. El pare em deia que quan venien eleccions, el meu avi posava dintre l’urna un sobre que a dins hi havia una estampa de les que donaven a missa. Un any un polític va dir a l’avi que havia votat a les ànimes del Purgatori. L’avi s’ho va agafar rient. Als Olivas el sentit de l’humor ja ens ve de lluny. El meu pare, en casar-se amb una dona d’arrels catòliques com era la meva mare, seguia el fervor religiós en amistats amb  la gent de l’església que ajudava a viure els moments més difícils de la postguerra. I és que a casa teníem una bona clientela de parroquians de les parròquies. Bons capellans clients en les diades del Ram. El pare es va fer un tip d’anar en bicicleta a repartir palmons per les esglésies de la contrada. No mancàven mai en totes les manifestacions religioses locals (processó dels Dolors, de Sant Martirià, etc). El pare era amic de tots els capellans, i tingué sort que, en la decadència de l’ofici de cisteller, pogués trobar una feina de sagristà a la parròquia de Santa Maria gràcies  al rector mossèn Joan Serra qui el succeí mn. Pere Font. Durant anys el pare tocà moltes campanes. I tenia un vici que no se’n podia desempallegar: fumava molt. Ja des de bon matí, a les sis, quan anava a tocar les campanades de la primera missa, feia el primer cigarret tossint per tot el carrer de Santa Maria. Els veïns d’aquell carrer deien que “el campaner” era el rellotge despertador de tots els veïns.  Era tanta la fal-lera de fumar, que un cop acabada la missa, abans de  sortir de l’església, s’acostava a l’altar de la mare de Déu de Fàtima per encendre la cigarreta amb les espelmes que allí cremaven. En tenia de bones el meu pare, era ple de sentit de l’humor. Alguna cosa vaig heretar del seu esplèndid humorisme.

La meva esposa, Roser,  és una dona plena de fervor religiós. Tota ella és un pedaç de bondat. Li agrada fer el bé. Alguna cosa va aprendre de les monges del col.legi que va anar a Arbúcies. Es una dona de missa setmanal, ajudant en els serveis de la parròquia, i especialment en l’Hospital de Dia de la Clínica Salus Infirmorum on, des que és jubilada, va algunes hores  a fer de voluntariat. A mi també m’ha engrescat per anar-hi alguns dies però jo no sóc tan lliurat a l’ajuda als altres com és ella. La meva ajuda la faig en animació. Sé que tinc capacitat per fer passar unes bones estones als malalts. I estic ben content si puc fer-los riure o somriure un mica.  És una gran satisfacció per a mi  veure com la gent gran que es pot valdre una mica per les dependències de la clínica es mostra riallera quan em veu entrar a la sala gran. Son somriures a les seves vides quan els animo amb cants i acudits. És confortant veure’ls com m’estrenyen les mans i em somriuen. Bells somriures a les seves vides  malaltisses. L’animació, en aquests darrers anys seguim fent-la en altres Centres de Dia i ja fa alguns anys, pels volts de Nadal que portem a terme unes representacions de Pastorets en els que he aconseguit reunir un grupet d’entusiastes actors i actrius del meu àmbit teatral.  Des que vaig tenir l’accident en el teatre Municipal –una caiguda en el clot de l’infern (dos metres al fons de l’escenari), en què m’hagueren de portar a la Clínica on hi vaig romandre uns deu dies- a partir d’aleshores vaig decidir que en els dies nadalencs aniria a visitar els malalts, acompanyant a un grup de cantaires de nadales, visitant-los en les seves cambres. Cantant cançons dels Pastorets he pogut observar com m’estrenyien les mans gent malalta que somreien pels  records de la infantesa d’aquelles diades nadalenques en que alguns no mancaven mai a les representacions dels Pastorets. En aquests darrers anys hem  format un grup de cantaires que anem, amb instruments musicals i sota el meu guiatge a portar una mica d’alegria als malalts. La Roser és una bona organitzadora en aquestes manifestacions d’ajuda als altres. Recullo unes ratlles de Ferrater Mora que em sembla que són idònies per a descriure a la meva Roser: “Hi ha gent amb moltes ganes de fer el bé i fent-lo, efectivament, amb gran sacrifici personal. Si es poguessin conjuminar sempre el cor gran amb el cap clar, potser el món aniria més bé”. La Roser és tota ella donada als altres. Per a ella no existeix la paraula rencor, i molt menys odi. Està feta de tendresa i llealtat. Des de la jubilació que es dedica totalment a la llar.  Disfruta a la cuina. I es dedica especialment a fer coques pels altres. Regala coques a totes les seves amistats. L’escriptor especialista en gastronomia, premiat pels seus llibres culinaris arreu del món, en Jaume Fàbrega, en el seu llibre La cuina de les àvies li ha dedicat aquest escrit: A la Roser, que és famosa per les seves coques.

  Tornant enrera, cal dir que un cop acabada la guerra es va reviure cert fervor religiós. Però, de cop i volta, els dubtes van donar pas a altres afirmacions. Es posa en qüestió la raó d’existència de l’ésser humà. El misteri inextrincable de la vida desenganxa a la gent de les seves arrels d’antany. El tercer món viu en perpètua deixadesa i fins i tot és explotat per l’avarícia humana. Ningú sap el que el pervindre ens pot oferir amb els avançaments de la ciència que transformaran totalment el nostre entorn i, tanmateix, el nostre món interior. La societat es mostra perplexa, sense cap més altre agafador de creences que les del plaer de l’instant: viure al dia, en un futur hipotecat.