CANGUELI EN EL
TREN GROS
En el temps de l’estraperlo havia anat
algunes vegades amb el tren gros de Girona fins a Sant Jordi Desvalls. Allí
agafava l’autocar que em portava a Torroella de Montgrí. Hi anava a buscar
menjar que els nostres parents Font-Coll recollien dels dos horts que tenien
vora el riu Ter. La meva tia Teresina m’emplenava una cartera grossa que
portava on hi enquibia especialment fessols i també botifarres i altres
provisions. En el tren hi havia vagons de segona i tercera classe amb bancs de
fusta. Els trens anaven replens, fins i tot amb viatgers en els passadissos de
primera classe, i els retretes era en un veritable fàstic. Els trens
portaven les lletres que deien Madrid- Zaragoza-Alicante, i més tard
Renfe. Era tot un espectacle veure la gent a les andanes de les estacions,
viatgers i parents que acudien a acomiadar-los. Hi havia plors i abraçades i
els enamorats no es podien ni petonejar perquè era prohibit fer-ho. (Bé, com a
excepció haig de dir que en Joan Olivas va fer el primer petó a la seva xicota,
Roser, en un vagó de tren, a l’estació de Girona. Era a les sis del matí quan
en Joan va pujar al tren per besar a la nòvia d’escallimpada perquè la
màquina ja xiulava per emportar-se-la cap a l’estació de l’Empalme on
hauria d’agafar l’autocar per anar al seu poble d’Arbúcies. (Hauria d’escriure
la història dels meus sis anys de
festeig. Els trens son part de la meva crònica amorosa. Deixem-ho).
A les estacions de tren hi havia venedors però ningú
els comprava res perquè tothom es portava el seu propi menjar preparat
expressament per al viatge. Un cop dintre el tren – i també en els autocars-
molts viatgers es persignaven, i els impacients desembolicaven el paper de
diari que tapava el menjar que portaven, llonguet amb truita. –Estan
servits? – Gràcies, que vagi de gust!-
Al cap de poca estona d’haver sortit de Girona,
s’obria la porta del departament i un subjecte malcarat deia. “Salvaconductos.
Policia”. Els viatgers es posaven a tremolar per costum. El policia mirava
els documents i sense donar les gràcies ni acomiadar-se marxava cap a un altre departament.
En el viatge de tornada de Torroella – Sant Jordi Desvalls-Girona-, em vaig
posar en un departament assegut amb la cartera dels aliments al costat meu. A
davant meu hi havia unes dones grasses. Es veia de lluny que anaven inflades
amb estraperlo amagat i ben lligat entorn dels seus cossos. La guàrdia
civil va entrar en el departament i sense miraments va escorcollar les dones.
De dintre les seves vestidures sortien botifarres, i bossetes de fesols.. Ai,
ai, ai, vaig pensar jo, ara et tocarà a tu!. Aquelles dones ploraven quan la
guàrdia civil les va fer baixar a l’estació de Celrà. A partir d’aquí va
començar el meu cangueli.
La parella de guàrdies s’assegué al meu costat i
anaven repassant els paquets confiscats a aquelles pobres dones que baixaren
del tren plorant com unes magdalenes. I els guàrdies treien llonganisses i
botifarres i anaven rient. I jo, llegint un llibre amb la por al cos. I ells
anaven rient mirant les botifarres. Ens acostàvem a l’estació de Girona. I jo,
em vaig aixecar posant la cartera gruixuda sota el braç aguantant-la amb força
i dient-los- hi somrient: “Buenas tardes, señores”. I baixant del tren vaig poder arribar fins a la Teisa i cap a
casa ja amb tranquil-litat per poder explicar l’anècdota als pares mentre anava
treient de la cartera els fesols i les botifarres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada