Els Bertrana, pare i filla

BREU  RECORD  D’AURORA  BERTRANA

 

Vaig conèixer l’escriptora Aurora Bertrana en una llibreria de Girona. La vaig veure solitària, asseguda darrera una taula fitant amb els seus ulls penetrants als vianants que passaven sota les voltes. Feia tot l’efecte que esperava als possibles compradors d’alguns dels seus llibres, que hauria de complaure’ls amb llur dedicatòria i signatura. Era una bona ocasió per a conversar-hi, i per aquest motiu  vaig decidir anar-la a saludar.

M’interessava parlar de l’obra del seu pare, l’escriptor Prudenci Bertrana, del que feia pocs dies havia jo rematat la lectura de les seves obres completes. I és que el seu pare el tenia reblat dins la meva testa des que un dia llunyà de la meva infantesa, quan en la guerra civil, el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya  agençà una gran parada en la nostra plaça de Banyoles, i tots els nois i noies, en sortint de l’escola hi correguérem  a comprar llibres. Vaig triar-ne un de molt suggestiu titulat Presència de Catalunya- El paisatge català a través dels seus poetes, amb il.lustracions d’Enric Climent, i que durant molt de temps fou com si diguéssim el meu llibre de capçalera. Allí es feia viva la sentència del pròleg que deia: “si la presència de Catalunya en el teu cor era incorpòria, però ferma, com una idea incommovible, aquest llibre te la farà viva als ulls i a flor de l’esperit”.

En aquest llibre vaig conèixer per primera vegada la poesia i la prosa meravellosa de Maragall, Sagarra, Carner, Lòpez Picó, Riba, Guerau de Liost, Capdevila (que els atzars del destí havien de portar-lo en el seu traspàs definitiu a Banyoles), Manent, Pous i Pagès, Gassol, Arbó, Salvat-Papasseit, i tants d’altres, d’entre els que més em corprengué fou Prudenci Bertrana.  Fou aquest el primer contacte del jovent de la nostra generació, de molts nois i noies que a l’edat de dotze o tretze anys compràrem un llibre que contribuí a fer-nos sentir amb Catalunya, a fer-nos sentir nobles, lleials i dignes.

Llegint-lo em copsà l’acurat llenguatge de Bertrana, i en el pas del temps he anat assaborint i admirant el seu do d’observació minuciosa, aquell entreteniment natural i sincer que brolla com una deu inesgotable que el fan un narrador extraordinari, únic en el seu gènere. Assaborint la prosa de Prudenci Bertrana amb la lectura de la seva obra completa vaig quedar sorprès en gaudir d’un bell llenguatge posat de relleu en un pròleg signat per la seva filla, Aurora.

No sabia res d’Aurora Bertrana. No sabia que la filla també havia esdevingut com el pare una escriptora de gran mèrit. Només de llegir aquell pròleg es veia clarament que Aurora Bertrana hi havia posat el seu cor i el seu talent. Per això, quan vaig veure Aurora Bertrana solitària a la llibreria gironina vaig pensar que era un bon moment per a parlar-hi d’algunes coses que tenia en el magí. I vam parlar, si, de l’obra del seu pare. I quan va saber que jo era de Banyoles es descabdellà esmentant una novel.la en la que la seva acció es desenvolupava a la nostra ciutat. Nàufrags fou la primera novel.la de Prudenci Bertrana en la qual guanyà un premi en El Poble Català. Era a l’any 1906 quan aixecà força polseguera moralitzadora, ja que es tractava d’un tema que en podríem dir relliscós en aquella època. Descriu l’enamorament d’un jove capellà envers la seva cosina. “- Però l’obra no té res d’escabrosa ni d’immoral – em digué Aurora Bertrana- més aviat s’hi respira un sentimentalisme melanconiós, una sensació aclaparadora de fatalitat, digne de l’època romàntica”. Em digué que el seu pare devia passar moltes estones vora el llac de Banyoles, pintant i escrivint, ja que descriu molt bé les seves rodalies. La descripció de la idíl.lica ribera del llac i de la feréstega cinglera de l’ermita de Rocacorba són ben dignes d’un observador i prosista de gran categoria.

Aurora Bertrana hauria seguit parlant amb entusiasme de l’obra del seu pare si el temps no ens hagués apressat. Va donar-me l’adreça del seu domicili a Barcelona, on li enviava la nostra Revista. Com a comiat em deixà la dedicatòria per als lectors de Revista de Banyoles.