Al “Banco de
España” amb la guàrdia civil
El que em feia més angúnia en aquells primers
anys en que treballava a la Banca era quan havíem d’anar amb la parella de la
guàrdia civil a Girona. Quan hi havia
massa diners a la caixa del Banc haviém d’anar a portar-los al Banco de
España a Girona. Gairebé sempre amb un apoderat del Banc i amb una parella
de guàrdies civils que ens acompanyaven. Algunes vegades vaig anar-hi sense
l’apoderat, amb la cartera dels diners ben agafada i apretada en el meu
cos. En principi hi anàvem amb l’autocar de la TEISA, amb l’apoderat del Banc i
amb la pareja de la Guàrdia Civil. Ens assèiem al llarg seient de
darrera. Jo, que era el que portava els diners dintre la cartera, al mig, i un
guàrdia civil a cada costat fent-me escolta. No em feia gens de gràcia veure
aquells guàrdies civils amb el dit al gatillo a punt de disparar. En
baixar a Girona havíem de travessar alguns carrers abans d’arribar al Banco
de España, i sempre pensava que Déu nos-en-guard d’una entrebancada o que
topéssim amb algun transeünt: hi havia el perill de que les armes es
disparessin. No va passar mai res, gràcies a Déu, però un dia la meva mare va
tenir un gran espant. Una dona va veure’ns en un carrer de Girona i va anar a
casa a dir que els guàrdies civils em portaven agafat i em tenien al mig
d’ells apuntant-me amb els fusells. La
mare no va estar tranquil.la fins que a l’hora de dinar vaig ésser a casa. Això
d’anar en autobús va durar poc temps. Més endavant ja vam anar-hi en taxi, però
sempre amb la parella de guàrdies civils al nostre costat.
Al cap d’uns anys ja vam
anar a Girona amb el cotxe d’un apoderat. Però un dia en tornar de la capital
el cotxe tingué una averia i l’apoderat
del Banc hagué d’anar a telefonar a una de les primeres cases que es
veien prop de la carretera. I va resultar que aquella casa era d’aquelles de llum vermells intermitents que
abans en dèiem “Casa de barrets” plena de meuques. Jo m’esperava a fora amb la
cartera plena de bitllets, i tots els conductors dels cotxes que passaven em
miraven amb cara d’estupefacció. Encara avui, algú de Banyoles que em va veure,
si ens trobem pel carrer i ens saludem, em mira com volent dir: “Mira aquest,
qui ho diria!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada