Les cues. “Ni un hogar sin pan”
El 1944 era un bon any. Així ens ho deien els diaris. Fèiem
cua per recollir la cartilla per poder adquirir oli, arròs o pasta per a la
sopa i una mica de sucre. Passaven molts de pobres pel carrer, bruts i barbuts,
alguns fent cues a l’Auxilio Social que era en el vell edifici de
l’Ajuntament a la placeta de la Font (Pia Almoina) En els primers anys de la
dècada encara hi havia soldats aquarterats a l’antic edifici dels Hermanos
Gabrielistes, i vèiem com feien cua per arreplegar el ranxo. A la primera festa
del carrer Major després de la guerra, nosaltres, els joves organitzadors
d’aquella festa del barri de la Mare de Déu de la Llet, vam convidar els
soldats que van emplenar els bancs entorn de les taules del carrer per
atipar-se de xocolata desfeta.
Eren temps de
restriccions elèctriques. No podíem pas deixar de tenir capses amb espelmes a
les nostres cases. Però el que hi havia més eren candeles de cera magra. Les
bombetes eren esquifides, de poca llum i procuràvem encendre’n poques. A casa vaig tornar a veure llums de carburo,
com havia vist a casa dels avis quan era petit.
Cap a l’any 1947 els joves vam començar a animar-nos amb l’aparició
de la faldilla curta. Les noies ensenyaven els genolls i els capellans
clamaven al cel. Començàvem a llegir els diaris de paper ennegrit com el pa
moreno. El gobierno deia “Ni un hogar sin pan”, però era difícil
trobar un bon pa blanc. Sort en teníem –almenys a casa- d’una saca de farina
que ens van proporcionar uns amics pagesos.
A l’any 1949 van sortir al carrer un duros de níquel. El
diari deia:” aunque cueste creerlo cada duro cuesta al Estado cinco pesetas”.
Van desaparèixer aviat del mercat. El metall feia nosa. Vaig saber-ho quan en
aquell mateix any vaig començar a treballar al Banc. Cobrar lletres a
domicili amb un saquet per posar monedes era molt engorrós. La
cartera l’emplenava de bitllets llardosos de pesseta, de dues pessetes, de cinc,
de vint-i-cinc i de cinquanta. Ja no abundaven tant els bitllets de cent. I de cinc-centes ni parlar-ne. Els de mil ja
eren inaccesibles.
Encara es feien cues per obtenir un saquet de
carbó. A les carboneries de can Tarradas a la plaça de Les Rodes a i can
Negrell al carrer de Ponent. A casa també vam anar-hi a can Gifra del carrer de Santa Maria.
(Durant un parell d’anys el meu pare va
disposar de vendre carbó que li proporcionava un carboner de cap a Rocacorba.
Eren els primers anys de la postguerra i hom s’havia d’espavilar per fer algun
diner). En el carbó hi havia molt de mullader i alguns sacs regalimaven. Eren
els trucs que tenien els venedors perquè el carbó pesés més. Les cues eren
llargues i tots esperàvem que s’obrissin les portes de la carboneria. Els
sarrions es buidaven en un tres i no res. El meu pare havia venut sarrions als
carboners, ja que a més de cisteller era també esparter.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada