ROSER. A
Arbúcies hi trobo a la que seria la meva esposa.
El teatre del Catòlics es convertí en Teatre-Cine
Canigó. La Junta del Catòlics llogà la sala d’espectacles a una empresa
cinematogràfica de Lloret de Mar. Feien pel.licules cada diumenge i nosaltres
hi estrenàrem obres noves com La casa, de Pemán, El miracle, de
Joan Puig Dalmau (autor resident a Banyoles), L’endemà de bodes, de Pous
i Pagés. Los que quedamos, obra d’un autor italià, i La educación de
los padres. A l’Agrupació s’hi afegiren algunes noies, entre elles Carme
Torres que era una bona actriu que es casà amb un banyolí i deixà el seu
poble d’Arbúcies. A Carme Torres li haig de retre el meu més gran homenatge ja
que gràcies a ella vaig conèixer a la que seria la meva esposa, Roser Recarens
Teixidor. Carme Torres actuava a Arbúcies en un dia de festa grossa. A les
vigílies em va trucar convidant-me a actuar en el teatre d’Arbúcies per fer un
monòleg de fi de festa. I així fou quan a Arbúcies vaig conèixer a la Roser que
aquell dia també actuava en l’obra de Pous i Pagés, Sang
blava. Era el setembre de 1952. Jo tenia 27 anys. La Roser, 22. Ella tenia
al seu càrrec un establiment de perruqueria per a senyores amb una bona
clientela. Vam tenir un festeig llarg. Ens vam casar el 23 de juny del 1958. Jo
tenia 33 anys i la Roser, 28.
Ens vam instal.lar en un un habitacle en uns baixos
del carrer de l’Hospital, vora la casa dels meus pares. Al davant, la Roser hi instal-là la
perruqueria i aconseguí tenir una bona clientela. Treballant tots dos, ella de perruquera i jo
al Banc Hispano Americano vam aconseguir a cap a finals dels anys seixanta
ésser propietaris de la casa del carrer Major núm. 33 on jo hi vaig nèixer.
Allí, la Roser hi instal-laria la nova perruqueria treballant fins a la
jubilació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada