dimarts, 4 de març del 2014

La postguerra. Dècades anys 40/50/60


A  LA  BANCA

 

Érem una mitja dotzena de nois que vam fer uns exàmens per cobrir una plaça de subaltern en el Banco Hispano Americano a la plaça de España (plaça major). Vaig aprovar, i el primer de desembre de 1949 començava a treballar-hi. L’anècdota més divertida del primer dia és aquesta: arribo al Banc, ben mudat, amb un vestit arregladet i amb ploma i llapisos a la butxaca de dalt. Davant del Banc descarregaven un carro ple de llenya per cremar a l’estufa de l’entitat bancària. La llenya la tiraven sota una retxa de les voltes de la plaça Major (llavors “plaza de España) i s’apilonava al soterrani. El director – Pere Casellas Boera- em digué si a casa teníem un rascló i en dir-li que sí, vaig anar a buscar-lo. En passar pel mig de la plaça, ben mudat, amb el rascló a l’espatllla, algú em va dir: -On vas, Joan?. I jo vaig respondre ben joiós: A treballar al Banc!. Divertit, no?. Com una comèdia de les que jo feia al teatre dels Catòlics!

 

Les primeres feines al Banc com a Ordenanza era les d’ordenar la correspondència, portar-la a Correos, recollir i lliurar la valisa de Barcelona a casa del recader, arxivar, copiar la correspondència en uns fulls de paper fi mullant unes teles que havia de prémer en una premsa a fi de que tot quedés ben copiat, estendre les còpies per assecar-les i anar a fer diligències a les cases d’alguns clients amb encàrrecs tan impertinents com els de dir al client: “-El senyor director m’ha dit que haurien de passar a ingressar diners perquè estan en descobert”. I escriure a màquina centenars de llistats numèrics. I fer feines encara més ingrates com la d’anar a casa d’alguns comerciants perquè em firmessin lletres de canvi que eren con gastos... (Una altra anècdota: un client que no podia veure el director, en demanar-li que signés una lletra es va empipar i me la va estripar als meus nassos. En tornar al Banc, el director em digué: “-Què, t’ha firmat la lletra aquell home?” – “- No senyor –vaig respondre- aquí la té, feta a trossos”. En fi, moltes feines difícils que ara fan riure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada