La saga dels Coll (III)

El tercer Coll: l’oncle Pepet. El que va patir més. Abans de la guerra treballava a les aigües potables dels Font (ens farem un embolic del Font en aquest escrit. No sé si els que el llegeixin ho entendran!). L’oncle Pepet Coll era aficionat al teatre i ja de petit va començar a fer de Patufet en el teatre del Sindicat Agrícola. A la seva joventut es va ficar dintre la societat de l’Ateneu Republicà d’Esquerra i allí actuà amb el grup teatral, i posteriorment també en seria el director escènic. Aconseguí que per primera vegada a Banyoles es fes teatre conjunt amb homes i dones, ja que en el teatre del Catòlics només hi actuaven homes sols. L’oncle Pepet assolí a portar a terme una companyia estable anant, juntament amb els companys, a la recerca de noies treballadores per actuar a l’Ateneu. Fins i tot hi havia algunes noies que tenien una educació cultural molt minsa, i alguna d’elles era analfabeta com fou el cas de la meva cosina Lola Turró que actuà a La creu de la masia, de Pitarra aconseguint uns eixordadors aplaudiments en el paper del personatge de la dida. I la Lola Turró no sabia llegir ni escriure, però la seva germana, Margarideta, li llegia el paper que ella aprenia ràpidament.   Com que em sembla ja he dit, en els anys de la guerra civil l’oncle Pepet Coll fou el president de l’Ateneu Republicà (Quaranta anys després, quan tornà a Banyoles des de l’exili a França, en preguntar-li sobre aquest tema em va dir: “De president, encara en sóc. Ningú m’ha dit per plegar”). A més de president també era l’encarregat de fer la programació de les pel.licules que es projectaven a la sala de l’Ateneu. Jo anava sovint a casa seva, uns baixos d’una casa del mateix carrer Nou que era propietat del seu cunyat Carles Font. Hi vivia amb la seva esposa, Maria Prat. S’havien casat pel civil a l’Ajuntament de Banyoles -si no vaig errat, a l’any 1936-.  M’agradava anar a la casa de l’oncle Pepet i la tia Maria  perquè em donava folletos de cine, ja que ell feia les programacions i escrivia els textos dels programes en català (es pot  veure en  algun programa en el llibre amb CD adjunt “The End. El cinema a Banyoles” que vam escriure amb Josep Grabuleda). Com a dirigent que havia estat en aquell local d’Esquerra Republicana, el meu oncle es veié obligat a marxar a l’exili passant la frontera, i anà a parar  en un camp de concentració a Argelés. (De les trifulgues que passà a França vaig deixar-ne constància en una entrevista que vaig fer-li a Revista de Banyoles).  La tia Maria es quedà a Banyoles. Treballà a la fàbrica de les saques Gimferrer i fou acollida entre les cases dels avis de can Coll i la nostra casa. En aquell any 1939 estava embarasada i nasqué una nena – Maria-. Primeta, molt escarransida. Morí a l’edat de cinc o sis anys sense que el seu pare la pogués conèixer.. Jo, aleshores treballava a casa dels meus cosins cistellers a Olot quan m’avisaren que la nena havia mort. Vaig baixar tot seguit amb un cotxe de la Teisa i vaig veure la nena, com si fos adormida, en un llit de la meva habitació. Em va fer un gran impacte. La tia Maria es quedà a casa uns mesos més fins que pogué aconseguir passar a França, per la muntanya, gràcies a un guia que l’acompanyà. Quan trepitjà terra francesa, el guia l’abandonà i la tia Maria, amb penes i treballs (es posà a nevar) aconseguí arribar sola a la casa d’uns agricultors i allí pogué retrobar-se amb el seu marit. Ja he dit que l’oncle Pepet, a França, va patir molt, com també la seva dona en aquell temps de postguerra. Visqueren a Orleans, tingueren dos fills, i un d’ells –Janó- fou un metge investigador de malalties canceroses treballant a l’Institut Louis Pasteur, de Lille. Però... deixem-ho per més endavant.