El jardí i la casa dels senyors barons

En el jardí i a la casa dels senyors barons d’Esponellà –carrer Major num. 16- hi vaig viure els més bells moment de la meva adolescència. Eren els anys de la guerra civil, i jo aleshores tenia dels onze als catorze anys. El jardí era ample i llarguíssim. Al mig, un passadís –que n’havia fet de pedalades amb una bicicleta de tres rodes en aquell enllossat corredor!- A l’esquerra del passadís hi havia la cambra de les serventes dels senyors barons, i al davant un arbre llimoner que amb la meva germana ens hi havíem enfilat. I tot seguit, al final del corredor arribàvem a una llarga balconada d’obra que donava al carrer de l’Hospital, i a cada costat del passadís una bona plantació d’arbres perers, un bon florit de rosers i altres flors que a la primavera embellien aquell jardí. Al mig, arraconat, un safareig sota teulat que tenia servitud per la meva mare, i a l’estiu per a les serventes de la casa senyorial dels srs. barons.  I al final de tot el jardí, un meravellós espai amb una taula rodona de marbre, grandiosa, amb un arbre que eixia del mig amb una copa amplíssima que en plena primavera escampava per l’enrajolat unes bellíssimes flors grogues que es desprenien encatifant el sector del carrer de l’Hospital. Allí, al voltant de la taula ens hi assèiem quan podíem disposar d’aquell jardí, que gairebé era durant tot l’any, ja que els senyors barons només venien un mes a l’estiu. En aquell jardí hi havia convidat als meus amics a pujar-hi per jugar a fer guerra. Érem dos bàndols, els del carrer Major, Hospital, Paraireria i placeta de la Font contra els del carrer de Girona. Guanyàvem sempre nosaltres perquè des de l’eixida del jardí era fàcil tirar rocs a la pandilla enemiga.

El jardí, pel costat esquerre limitava amb el darrere de la casa dels Orriols. En Manel Orriols era un altre company, veí de casa, i el pati del darrere es podia veure des del jardí. Els Orriols eren coneguts pel motiu de can Mandra, i encara no entenc de que venia aquest malnom, ja que a la botiga de comestibles del carrer Major tots eren molt diligents en vendre. Des de dalt del jardí vèiem el pati del darrera de ca l’Orriols, un espai on els dies de mercat alguns pagesos hi deixaven el carro així com els matxos, aquests en unes quadres a l’interior. Al costat esquerre del jardí es veien els hortets de les cases veïnes del carrer Major. La primera d’elles era la de can Pic (Pujolàs) que tenien una botigueta de venda de vi a granel i que repartien cafè a domicili. El pare Pic era taxista, i el seu fill, Josep, era també un altre amic de la nostra colla. En temps de la guerra civil van fer una petita ampliació a la casa amb una sortida amb safareig, amb una paret separadora que donava al pati de casa. Cap al final de la guerra, la mare, la meva germana i jo (el pare era al front de guerra) ens enfilàvem en aquella paret per anar a passar estones en companyia de la família Pic, quins, també amb l’absència del cap de casa, restàvem acostats amb la mare, l’Emparo de can Pic i els fills, Marianita, Lola i Josep.