La saga dels Coll (I)

Els avis materns.- A la casa dels avis de can Coll del carrer Nou hi anàvem molt sovint. L’avi es deia Joan i l’àvia, Astasía. Em sembla que el nom que correspon al de l’àvia no figura en cap santoral ja que el vertader és Anastàsia, però l’escrivent de l’època en que ella va néixer va posar-hi Astasía, i en Astasía va quedar. Tots dos eren pagesos i menaven tres camps (un cap a la Creu d’en Trull, un altre a Canaleta i el més llunyà una mica més enllà de can Puig. Recordo haver anat a ajudar l’avi posant alls a les regues, gratant en un cavíc, clavant i estirant el cordill de les ninyoles. M’agradava especialment anar amb el carro que l’avi tirava amb una euga que li deien la Linda. Quan anàvem els vespres a resar el rosari a la casa de can Coll, jo seguia a l’avi quan entrava a la quadra a donar menjar a la Linda. La quadra era fosca i l’avi hi entrava amb un llum de carbur. (Un meu amic, en Joan Alemany, va escriure en el llibre “Un bocí d´història dels pagesos” un capítol dedicat a la Linda, “una euga manyaga, de bona pasta i voluntària”). El que no digué el meu amic era que durant la guerra civil uns milicians s’emportaren l’euga i que els avis, sense el preuat animal hagueren de fer esforços per anar a treballar el camp. Sort en tingueren, que un cop acabada la guerra van poder recuperar la Linda gràcies a les gestions d’un seu gendre, en Carles Font (un meu oncle  casat amb la tia  Pilar Coll) que havia estat sargento a les files de Franco i va poder aconseguir trobar a la famosa Linda recuperant-la per a tornar a fer servitud a l’avi Coll i al més jove dels set fill, -l’oncle Jaume – que va ser el seguidor de les feines agrícoles de can Coll.

 

La gran: la tia Teresina

Els set germans Coll eren aquests: la gran, -la tia Teresina- es va casar amb en Josep Font, un músic de Bordils. Més tard, anaren a viure a Torroella de Montgrí perquè l’oncle tocava a una orquestra de Torroella i també durant una temporada a La Principal de La Bisbal. Van tenir tres fills: en Martirià (que fou també músic i compositor com el seu pare); la Mercè, i l’Eduard (que també fou músic i al mateix temps representant de l’orquestra Els Montgrins. Els dos germans tocaven el tible a la cobla. Ja he explicat que els estius anàvem a passar unes setmanes a Bordils, i quan... els Font es desplaçaren a viure a Torroella –acabada la guerra civil- també hi anava a passar-hi uns dies molt feliços a casa dels Font on tot era música. A l’entrada hi havia la botiga amb bótes i bocois grossos plens de vi que la tia despatxava a la menuda. En el menjador hi havia el piano on en Martirià es feia un tip de teclejar-lo. A dalt, a les habitacions de cadascú dels dos músics també hi sonaven tibles. Recordo especialment el dia de la presentació de l’orquestra Caravana en el Cine Centro. Era pleníssim, i a tota la família ens feia molta il.lusió veure debutar en Martirià. Però no pogué fer-ho perquè a la vigília va jugar un partit de futbol i es va trencar un braç, i amb el braç trencat no podia pas tocar la bateria que era l’instrument que li pertocava en aquella sessió inaugural. En Martirià era el bateria de la Caravana i per tocar aquests instruments de percussió es necessari tenir molta força als braços.

Un dels meus entreteniments estiuencs era el d’anar en bicicleta pels pobles de l’entorn. Havia anat a Verges, a Begur i fins i tot a Palafrugell. Era fàcil. Pedalava fort i a les carreteres no hi havia gens de trànsit. Només alguns carros que anaven i venien dels camps i les hortes d’aquells indrets del Baix Empordà.  Un dia vaig anar a Bellcaire per un motiu especial. Era la festa major i volia anar a veure l’actuació de la cantant Carmen de Lirio que actuà en un espai tancat arranjat com a local per a l’espectacle de la famosa vedette. Des d’una era pagerola vaig veure arribar l’artista amb un seguit de cotxes que l’acompanyaven. Eren els cotxes oficials del governador civil de Barcelona. Es deia que la vedette era la querida del governador. El públic estava entusiasmat per escoltar la cançó més popular de la Lirio: Mi noche de bodas. Va cantar aquesta i dues o tres més. I prou. I desaparegué tot seguit pujant al seu cotxe amb tota la corrua de cotxes oficials. Tothom quedà decebut. I jo, amb la bicicleta entre cames vaig tornar cap a Torroella. Quan vaig dir a la tia Teresina que havia anat a Bellcaire es va posar a riure com si em digués: “Ai, entremaliat!.

En aquells estius anàvem a banyar a l’Estartit. A peu. Amb la Mercé, l’Eduard i alguns vailets del barri. Ens banyàvem, ens estiràvem a la sorra. Ens divertíem. A la tornada -també a peu- ens ficàvem dintre unes vinyes arreplegant brots de raïm, uns raïms calents per l’escalfor del sol però que nosaltres ens els menjàvem amb delit encara que a l’endemà haguéssim de córrer cap al water amb cagarines. Ens divertíem, però també ens avorríem, sobretot quan anàvem a fer de vigilants a l’horta que tenien els Font vora el riu passat el pont del Ter. Ens emportàvem el dinar en una fiambrera i havíem de vigilar que ningú entrés a l’hort a robar patates. Jo no ho podia suportar, perquè a la vora del riu Ter hi havia unes plagues de mosquits que em pessigaven tot el cos i semblava que tots venien amb mi que era un jovencell de pell molt  delicada i em vaig fer un tip d’esquivar-los. A les nits no podia dormir de tant gratar. I quan a la matinada em venia el son em desvetllava la sonoritat del tible i piano que tocaven l’oncle i en Martirià que no paraven en tot el matí.