I dels Olivas, què?

Com que m’he passat alguns capítols d’infantesa i joventut dels altres parents olivístics, hauré de fer memòria repassant històries llunyanes. A veure: de mi i de la meva germana Dolors ja n’he parlat. Toca a parlar, doncs, del meu germà petit que va nèixer el 1941.  Setze anys més que jo! Aquest va sortir de trascantó. Quan va néixer, jo era al celler de casa pelant canyes – si, en aquell temps feia de pelacanyes!-.  Vaig sentir els crits de la mare que era a dalt de l’alcovat de la casa número 33 del carrer Major, a l’habitació on vaig néixer jo a l’any 1925. A l’alcovat hi havia el pare, la llevadora i la tia Clara que feien companyia a la mare. Quan el nen va néixer, el pare em digué que agafés la bicicleta i que anés a fer saber als altres familiars que jo tenia un germanet i que es diria Xavier (Francesc Xavier, com el pare). I que tranquils, que tot havia anat bé. Els padrins vam ser jo i la meva cosina Mercè Font, de Torroella. I apa, a fer de mainader!    I en Xavier anà creixent, i jo fent-li més de pare que de germà. En Xavier s’emparava molt amb mi, i si els companys el feien enfadar sempre deia: “-Ho diré al meu Jan!” Tingué d’amics els nens del carrer Major, i un d’ells –en Josep Constans (fill del fuster del costat de casa, que mira com són les coses, també teníem arrels familiars de la part de la seva dona, Teresina Pagès, parenta de l’àvia Astasía). Doncs, en Josep  va entabanar a en Xavier per anar a estudiar al col.legi dels Maristes per tal de seguir la carrera eclesiàstica. Estigué  uns quants anys entre Barbastre i Cervera fins que se’n va cansar (va ser quan va rebre una carta que li vaig escriure dient-li que el dia 23 de juny del 1958 jo em casaria amb la Roser Recarens, d’Arbúcies. Fou llavors quan tingué la valentia de comunicar al “Padre General”  d’aquella Institució  que no volia seguir més la carrera clerical. El seu desig era venir al meu casament. Ho aconseguí, i retornà a Banyoles gairebé desconegut (gairebé no el coneixíem, ja que allí havia crescut i era llarg i pallarca i anava vestit amb una gabardina meva que li vam enviar i que li anava curta. I parlava en castellà!. I com que feia anys que ni pares ni germans el vèiem, quan la meva germana l’anà a esperar a Barcelona, ell es dirigí a la Dolors dient-li: “Es usted la Dolores?”. Vingué al casori, portà el ram a la núvia, vaig buscar-li feina a Correos, anà a treballar a la indústria de màquines de planxar Celso-Latic i, més endavant fou empresari muntant una indústria floreixent –Firsan- fins que va petar. Casat amb Isabel Hugas –modista- tingueren dos fills, Albert i Joan, i el gran, amb arrels teatrals formà un grup de teatre “Els Babaus”, escriví obres i dirigí la Nau d’Arts Escèniques de Banyoles. El petit, Joan Olivas –el meu homònim- avui –any 2008- treballa a Londres.)  Però això son coses del moment actual. I m’havia proposat que aquests recordatoris fossin només d’infantesa i adolescència. Seguim amb els altres Olivas.