Els Olivas d'Olot

Els cosins Olivas, d’Olot, eren en Joan, en Lluis i l’Enric, fills d’en Florenci Olivas, germà del meu avi –el de la barretina- que no vaig conèixer. En Joan era l’hereu i tenien la cistelleria al carrer Bellaire en una casa que en deien a can Santunegru perquè a la façana hi havia una capella amb una imatge d’un sant negre. En Joan va fer el servei i la guerra al Marroc vivint el desastre d’Annual amb la retirada i desordre dels soldats espanyols. Quan retornà a Olot, en el moment en que el tren arribava a l’estació, el seu pare, Florenci, morí de gran impacte emocional en sentir el xiulet de la locomotora que anunciava l’arribada del seu fill.  El germà segon era en Lluis que també treballava a l’obrador de la cistelleria. Vaig conviure amb ells durant un parell d’anys a l’edat de setze a divuit anys quan vaig anar a viure a casa d’en Joan per aprendre a treballar cistelleria fina. Era una botiga gran que a més a més venien maletes, cortines, persianes, catifes, etc. A davant de la casa hi tenien l’obrador on jo vaig passar-hi moltes hores aprenent a fer paneres de cosir i cistells, i ajudant-los en el que podia en aquell ram. Treballaven els dos germans, i amb en Lluis –molt divertit en explicar acudits- anàvem a instal.lar persianes en alguns pisos. En Joan i la seva esposa tenien una filla –la Maria del Tura- i jo vivia amb ells. Els ajudava també fent cel-rasos pels sostres d’algunes cases i recordo que vam estar dies fent el cel-ras del cine Colón al passeig de Blay. Els diumenges anava pel meu compte a fer sortides pels voltants: la Moixina, Sant Roc, Parc Nou, les Tries.... Al Parc Nou hi passava moltes estones llegint en una glorieta. Llegia molt, sobretot obres de teatre que en un futur hauria de representar en el teatre del Catòlics de Banyoles. Per tant, no m’avorria. Els llibres m’han acompanyat sempre, i un home que llegeix no sap pas el que és l’avorriment. D’aquell temps recordo que, després de sopar, en Joan estenia un mapa damunt la taula i seguíem les operacions bèl.liques del desembarcament dels aliats a Normandia. A casa d’en Lluis –un pis amb balcó que donava a la plaça Major- hi havia anat algunes vegades a dinar. La dona d’en Lluis, -l’Esperança- era molt oberta i amb els seus fills, Assumpció i Enric, per les festes del Tura, des del balcó, haviém contemplat el ball dels gegants i el Ball Pla de festa major. A l’obrador de la cistelleria hi venien alguns veïns del barri a a fer-la petar. Allí hi havia unes reunions molt divertides. També hi venia el tercer germà dels Olivas, l’Enric, que treballava al Banco Hispano Americano. Era un noi molt llest que sabia dibuixar i escriure ràpidament al revès. A la botiga de casa seva –al carrer Major- hi posava, cada setmana, els resultats dels partits de futbol en un vidre i els escrivia des de dintre , al revés, amb gran facilitat. La gent d’Olot anava cada setmana a veure els resultats dels partits a Radio escrito al revés, que així es titulava aquell servei que feia l’Enric Olivas a la seva botigueta que anys a venir, el seu fill –un altre homònim Joan Olivas- hi posà una agència de viatges en combinació amb Autocars Olivet (Viatges Canigó) de Besalú-Banyoles. Aquells dos anys de treball de cistelleria a Olot no van pas servir per orientar la meva vida laboral, ja que un cop patida la pena de presentar-me cada any a Girona per al reclutament militar – quatre anys vaig haver de passar a què em medissin el tòrax i sempre amb la qualificació de inútil temporal, finalment el darrer any em van inhabilitar per a fer el servei militar. Amb l’alegre notícia de inútil total per estret de pit, un cop lliure vaig decidir posar-me a estudiar fent un curs de comptabilitat per correspondència, i gràcies al director de la sucursal del Banco Hispano Americano que em va dir que convocaven exàmens per a una plaça d’ordenança, vaig presentar-m’hi i em concediren la plaça, i així vaig entrar a treballar al Banc, fent idèntiques diligències com les que feia el meu cosí Enric al B.H.A. d’Olot.