Al capdavall del carrer Major, abans d’arribar a la placeta de la Font, trencàvem a la dreta passant per un petit carreró que ens portava a l’Hospital. A la dreta anava seguint el carrer que encara avui es manté com a carrer de l’Hospital. A pocs metres del començament del carrer, un altre carreró estret ens portava cap al carrer de Sant Pere on entràvem pel portal que ens conduïa a les aules de l’escola dels Hermanos Gabrielistes. L’edifici dels “Hermanos” ocupava fins gairebé mig carrer de Sant Pere. (Al cap d’uns anys, en els baixos de l’edifici hi instal.là els tallers de mecànica en Llibert Marcó). A l’esquerra de la façana de l’escola, passant per un intrincat caminet, els alumnes baixàvem al pati després de travessar unes gàbies de pollastres i conills que alimentaven els vigilants de l’escola que vivien en un espai de l’edifici dels “Hermanos”. I des d’allí anàvem al pati de l’escola que era en el sot de la muralla. En aquell pati els alumnes hi jugàvem a futbol i a vegades, amb un xut fort, la pilota volava més enllà de la paret que separava el pati escolar de les hortes “de can Paipa”. (L’avi Paipa s’havia fet un tip de recollir pilotes, i només ens les tornava quan li donàvem una “caliquenyo”). O sigui que, des del carrer Major fins a l’escola era tota una ziga-zaga de carrerons, estrets, resclosits i pestilents. Quan s’enderrocà l’Hospital i la casa del carrer Major que era una vaqueria dels pagesos Ferrer de Camós- , s’inicià l’obertura del carrer Pia Almoina, que més enllà arribava fins al carrer de la Muralla amb unes petites hortes. A la vaqueria dels Ferrer de Camós – en dèiem a cal Ros Lleter- hi havia unes quantes vaques endreçades a la cort que la Lola lletera munyia diariament. Cada matí havia fet cua per emplenar un ensat de la llet allí mateix on munyien les crostissades vaques amb el fem enganxat als pèls. A la llet hi havia molta barromera, i a nosaltres ens agradava perquè un cop a casa, hi posàvem sucre i ens llepàvem els dits com si fos el més dolç mató. Les vaques esquivaven les mosques, i havíem rebut algun cop de cua. El noi petit de la família de cal Lleter era un bon amic de tots els vailets d’aquell barri, que ens havíem posat el nom de “La Pandilla del carrer Major”, perqué érem uns fanàtics d’una pandilla de trapassers que sortien en les pel.licules del cine mut a la sala del cine i teatre del Catòlics al carrer de l’Abeurador. En el corredor estret que portava cap a l’Hospital hi havia l’entrada a uns pisos en els que hi residia la família dels Juncan’s, pobrets i alegrets, família de músics de renom, ja que foren els fundadors de l’antiga cobla Els Juncan’s.. (Els fills Juncà, a través dels anys aconseguirien muntar la gran fàbrica de coles i gelatines de renom mundial, i un d’ells – en Salvador- fou alcalde de la nostra ciutat en els anys de la transició).
Els records més llunyans que tinc de la meva infància són de les escoles dels “Hermanos” i molt especialment de les festes que celebràvem en els dies de la Puríssima en les que des del pati fèiem cua per aixecar un gros martell i deixar-lo anar a una enclusa on prèviament un “hermano” hi havia col.locat una cullaradeta de sofre. Amb els patim patam d’aquells espetecs aconseguits amb aquell monumental martell, la festa acabava amb un repartiment d’uns caramels tan grossos com no havíem vist mai. Els caramels ens acabàven d’endolcir la festa de la nostra infantesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada