La Margarideta Turró i Olivas després de quedar vídua venia sovint a casa, i
en els hiverns –igual que havia fet la seva mare Marieta- es posava vora la
llar del foc a explicar interminables i tristes històries de la seva família.
També li agradava que jo li llegís obres teatrals, i com és natural li vaig
llegir els drames que la seva germana Lola havia interpretat al teatre de
l’Ateneu. Jo, que sempre he sigut un lector apassionat m’engrescava molt
llegint aquelles obres, i ella, seguint-me, semblava que es trobava a primera
fila del teatre. Temps a venir, dos fills de la Margarideta – Joan i Dolors
Turró i Turró (ja havien perdut els cognoms de Olivas)- vindrien a ajudar-nos a
fer palmes durant la temporada de Rams. Eren molt llestos en treballar la
palma. De jovenet, en Joan treballà d’esparter i semblava que volia seguir
l’ofici dels seus avis –els Turró/Olivas- que ja eren morts. Però es decidí per
treballar en sabateria, arranjant-se un petit obrador a l’entrada de la casa,
al carrer de Sant Martirià. Era un noi molt trempat i llest en la feina. Ell i
la seva germana Dolors, i més tard l’altre germà –en Quico- serien els que acompanyarien
la seva mare a vendre números de Loteria a domicili. Degut al seu rostre de
trets orientals, en Joan semblava un japonès i tothom el coneixia amb el
sobrenom de Tojo. (Fou el més llest de la família i organitzà les
festes del seu barri del carrer de sant Martirià). Fent palmes treia models
originals i treballà amb escuradents fent castells i torres. (Fins i tot construí una plaça major de la
ciutat de Guatemala que regalà i lliurà personalment al comanditari d’aquella
ciutat, en la seva època de viatjant de no se què. Va fer molts oficis. Es va
casar amb una noia feinejadora). La germana d’en Joan –la
Dolors- era molt traçuda fent palmes, i en les reunions de treball que fèiem al
celler de casa durant la temporada ramística alegrava les vesprades amb cants i
acudits. Mai havíem rigut tant.
Dels tres germans Turró-Olivas (Margarideta, Lola i
Lluis) només em queda per parlar d’aquest darrer. Molt trempat, xistós i alegre. Treballador incansable.
Primer, a can Boada del carrer de les Rotes, dominant matxos, eugues i
tota classe de bestiar rodó, i després,
fins a la jubilació; a Transports Mainadé fent feines de recaderia conduint un
camió amb el que feia gairebé una ruta diària Banyoles-Manresa i viceversa. Es
casà amb Pietat Reixach, bona dona molt enraonadora i dominadora, d’aquelles
que quan era al costat d’en Lluis al cotxe no es cansava mai de donar-li orientacions com si ella fos la
conductora, -com si en Lluis no sabés on anava, ell que havia seguit les rutes
de gairebé tot Catalunya!-. Però...
potser l’orientava per seguir el bon camí, ja que en Lluis, com la seva germana
Lola, havia anat poc a l’escola en aquells temps de la postguerra. En Lluis,
com tots els germans Turró-Olivas era ple de bondat i tenia un tarannà tranquil
i alegre. Sempre m’ha sapigut greu no escoltar-lo més sovint, especialment quan
explicava anècdotes del seu món del treball. Era una persona moguda, sempre amb
la rialla a flor de llavi. La Pietat feia
feines de neteja en el Banc on jo treballava i en un estiu pogueren gaudir de
quinze dies de vacances a la residència d’empleats del Banc Hispano Americano,
a Comarruga. No hi trobà el seu ambient. Es veié una mica cohibit entremig de
tants empleats de Banca. Ell hauria disfrutat més de poder parlar de transports
de carreteres, de camions, de matxos i de bestiar. En Lluis no sabia fer
vacances. No era un home per estar quiet. Un cop jubilat va morir per no saber
estar aturat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada