La saga dels Coll (IV)

Anem pel quart dels germans Coll: una altra dona, la Clareta –la tia Clara-, l´única dona soltera dels Coll-. Alegre i simpàtica. De petit em regalava una revista titulada La dona catalana. Com que veia que jo sempre anava ple de papers i m’agradava el cinema, em donava revistes d’aquelles en què hi havia fotos d’artistes de cinema. La tia Clara va treballar a can Tremoleda que venien tota classe de galindaines: anissos, magnèsia, espècies, ametlles torrades, caramels, etc, etc. L’amo, el senyor Lluis Tremoleda era tan simpàtic com la seva dependenta. Jo els havia vist a l’obrador emplenant paperines d’espècies i quan anava a veure’ls sempre arreplegava alguna cosa.  A casa dels avis Coll m’agradava trobar-hi la tia Clara. Era una bona mainadera pels nens que van anar  venint en tota la saga dels Coll.

El cinquè dels germans Coll era en Benet. La meva mare em contava que en Benet, quan era petit, deia que volia ser capellà. No es res d’estrany, a can Coll del carrer Nou vivien en un carrer entre dues esglésies –el Monestir i Santa Maria- i  els rosaris de l’avi Coll  no mancaven mai a les nits després de sopar vora la llar del foc a l’hivern (i a l’estiu també, ja que en tot temps  hi havia una olla grossa sobre els clemàstecs per fer calderada pels animals). Al pati hi havia conills, ànecs, gallines, i la Linda a la quadra.. Doncs, en Benet pujava dalt d’una cadira dient que era una trona i acostumava a fer uns sermons que deixava bocabadats a tota la família. En Benet treballà de paleta, però en casar-se amb la Teresina (filla d’en Bernat Llinàs - taverner al carrer de Santa Maria-) canvià d’ofici. L’oncle Benet es convertí amb “l’oncle de can Bernat”, i tots els successors foren “els de can Bernat”. A la seva joventut, en Benet, -com el seu germà, Pepet- també es ficà dintre la societat de l’Ateneu Republicà, i es posà a la redacció d’un periòdic local per escriure cròniques i crítiques de teatre. Signava amb el pseudònim de A.SERET, que són les lletres al revès de la seva enamorada Teresa. Un cop casat fou el successor de l’avi Bernat, l’hostaler de gros mostatxo de la taverna del carrer de Santa Maria. La Teresina, a la cuina al costat de la seva mare, la Cinteta, que en els dies de mercat no donaven l’abast en servir pota i tripa, fesols i torrades amb all i oli. Durant la guerra, en Benet va ser del Partit Obrer d’Unificació Marxista (P.O.U.M.) i per aquest motiu també hagué de seguir el camí de l’exili. Amb el seu germà, Pepet, es trobaren un dia en el camp de concentració d’Argelés, i en Benet, en veure a en Pepet brut i amb una barba de setmanes, el primer que li diguè fou: “-Recony, Pepet, sembles el pobre captaire de La santa mare (un personatge dramàtic que en Pepet va protagonitzar en el teatre de l’Ateneu). En Benet tingué més sort que en Pepet, posant-se a treballar en una fàbrica de cerveses, però amb la guerra pel mig d’Europa el van portar cap a Alemanya, per treballar de paleta -era la seva feina- fent rampes i construccions per posar en marxa el camp de Dachau, vora Munic,  si bé tingué la sort d’abandonar-lo amb tot el grup de paletes abans de que aquell espai es convertís en el camp nazi d’extermini de jueus. Seguí treballant de paleta amb els alemanys que anaven ocupant terra francesa i també s’hagué d’espavilar per feinejar en ceràmica i rajols. Al cap de vuit anys de recórrer terres alemanyes i franceses, al final pogué aconseguir tornar a Banyoles i reintegrar-se a la feina darrera el taulell de can Bernat. Era a l’any 1946.  Sempre al costat del seu sogre –l’autèntic Bernat del mostatxo que no sabia de números i  contava els plats que servia col.locant taps de suro al taulell sense equivocar-se mai). Amb ells, també servien a la taverna-hostal, la Cinteta (dona d’en Bernat) que en els dies de mercat anava de taula en taula amb el setrill d’oli untant les torrades dels clients. (En el segle XXI, la taverna-hostal segueix amb el nom de Can Bernat portant-la el fill d’en Benet –en Joan Coll- (encara tothom li diu en Joan de can Bernat) així com els succesors: els seus fills, Jordi i Joan Coll Puigdemont).