Les "xicotes" i les comèdies al carrer

Quan ja començàvem a guipar les noies, no sé qui va organitzar una trobada amb elles en una fosca nit a la placeta del rec del Tint. Algú va dir que cadascú havíem de tenir una xicota. I vam fer la tria: a tu et toca aquesta; a tu aquesta altra, i , a tu, quina t’agrada, Joan?.- “A mi m’agrada la Marina de can Baldiró”. Doncs, apa!, cadascú que porti un parell de caramelus i ho digui a una noia que aquesta ja l’escamparà a les seves amigues. La notícia era aquesta: “A les deu de la nit us esperem a la placeta del rec del Tint per donar-vos caramelus”.  Tots portàvem els dolços a les mans, amb la intenció de regalar-los-hi i aprofitar-nos per fer quatre petons. Tot semblava ben organitzat. Nosaltres estàvem arrecerats a la paret de les peixateries davant de la rentadora del rec del Tint, amb els caramels a les mans esperant a les “xicotes”. Aquestes van arribar totes juntes ben il.lusionades per rebre la caramelada... i de cop i volta van sortir de trascantó tot un eixam de dones –les mares de les “xicotes”- que començaren a repartir castanyots, bolets i clatellades, i ja ens teniu a nosaltres, tots plegats escampant-nos a corre-cuita perseguits per aquelles dones que també repartien clatellots a les seves noies. Algú ho devia xerrar. Tots sabíem que a La Pandilla hi havia un noi que no ens podíem fiar. I com que aquest noi no va venir, doncs, a partir de llavors ja li vam dir “el traidor”.

Alguns d’aquells veïns del barri foren també col.laboradors nostres en les funcions que organitzàvem, no únicament sota la volta del jardí sinó al mig del carrer Major, a l’aire lliure, en els vespres dels darrers mesos abans de l’entrada de les tropes de Franco. Allí jo hi solia explicar acudits, i amb les noies cantàvem i ballàvem cançons de l’època. La música sonava d’una gramola d’aquelles que hi havíem de donar corda. Però el plat fort d’aquells vetllades nocturnes eren les cançons rítmiques tradicionals catalanes que havíem après a l’Escola Francesc Macià. Una d’aquestes cançons era la de Les deu noies per casar on un rei -jo mateix vestit de rei- es volia casar amb una d’aquelles deu i no sabia quina triar. Com que no hi havia deu noies en aquell carrer vam haver de vestir alguns nois –un d’aquests era el traidor lleig que ens va delatar en la trobada nocturna del rec del Tint- i era un tip de riure veure com tots, nois i noies cantàvem i el rei anava saludant una per una a les noies. “Hi ha l’Anneta, hi ha la Ieta, la Maria, la Mercè, hi ha l’airosa Montserrat, hi ha la xica Trinitat, hi ha la Teresooona, també hi ha l’Angelooona!! I al final, el rei triava l’Angelona, i tots plegats: “Es casa amb l’Angelooooona!! Passava molta gent pel carrer, homes i dones grans portant mainada –els joves eren al front de guerra- i la gent s’aturava i fins i tot s’asseien a la vorera per contemplar aquella mainada alegre com gaudia fent-los riure per treure els maldecaps que tothom tenia, un públic passavolant , i mai tan ben dit, perquè també passava volant, marxant ràpidament quan sonava la sirena de la fàbrica Molfort’s que avisava que havíem d’encauar-nos a les nostres llars. I quan s’apagaven els esquifits llums dels carrers, en el silenci de la nit i la foscor a les cases i als carrers de la ciutat, el neguit i la por s’apoderava en totes les famílies banyolines.