Altres records de la meva infantesa són els dels estius que passava a la casa dels parents de Bordils. Una germana de la meva mare –la Teresina Coll- es va casar amb un músic de Bordils –en Josep Font i Grau- qui també fou compositor i en aquell temps havia estrenat la sardana Records de Banyoles (en recordança dels dies de festeig amb la meva tia). A Bordils m’ho vaig passar molt bé jugant amb els meus cosins. Amb en Martirià havíem anat a la plaça i ens ficàvem dintre unes botes de vi buides que els seus amics feien rodolar en una pendent vora l’església. Amb l’Eduard ens ficàvem dintre unes clavegueres que eren uns petits ponts davant mateix de la casa on ens hi ficàvem a dintre per escoltar la fressa del tren petit que passava pel damunt de la via. Més amunt hi havia el pont gros on hi passava el tren de la RENFE, i també ens aventuràvem a ficar-nos sota el pont per escoltar el soroll i veure les rodes quan xerricaven entre les vies, i algunes vegades la màquina havia deixat anar guspires de foc que ens queien damunt per fer-nos xisclar, gemegar i riure.
Els Font vivien en una gran casa pairal a tocar la carretera, i des d’allí vèiem passar el tren petit davant la casa i el tren gros en un tram més enlairat. Era la casa antiga dels Font-Grau de Bordils i venien de tot, especialment grans i comestibles. ( Vegeu l’article sobre els Font en el llibre publicat pel Foment de la Sardana de Banyoles). A la nit jo em moria de por perquè des de l’habitació escoltava les campanades d’un gros rellotge de peu que sonaven i ressonaven per la gran sala de l’ample primer pis. En Martirià estudiava a Banyoles amb el mestre Casas Bohigas (ataconador de sabates i músic compositor). A l’hivern anava –com jo mateix- als Col.legi dels Hermanos Gabrielistas, i quan amb la mare anàvem a passar algunes hores de vetlla a casa dels avis del carrer Nou, en Martirià em donava lliçons de piano. No vaig pas passar de les primeres lliçons perquè a l’any 1936 en Martirià retornà a Bordils i jo vaig quedar sense professor de música. De totes formes , alguna cosa vaig aprendre, i encara avui sé tocar el mi fa sol, mi fa sol, re sol del xiribic-xiribic pom pom dels dimonis dels Pastorets de Banyoles. Vaig aprendre a entonar bé ja que en Martirià m’acompanyava al piano mentre jo cantava la Llevantina i El saltiró de la cardina, i també els Records de Banyoles composició original del seu pare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada