La casa desvalisada

El pis de la casa dels senyors barons d’Esponellà tenia l’entrada pel costat esquerre de la botiga del carrer Major. Es pujava directament a dalt, però mai hi pujàvem per l’entrada al pis des del carrer ja que l’entrada més fàcil per a nosaltres era des del pati de la casa en la que hi vivíem. Allí hi havia unes amples escales que donaven directament al jardí. O sigui, que des dels baixos de la casa on vivíem, travessant el pati del darrere pujàvem directament per la gran escalinata que ens portava al jardí, i allí, a l’esquerre hi havia la sortida de la casa dels barons que donava al jardí. Grandiosa. En entrar, una habitació quadrada, amplíssima, que era el gran menjador. Hi vam posar un llit  i va ser la meva habitació durant aquells tres anys de la guerra.  A l’esquerre hi havia una habitació que donava a les habitacions de les nenes dels srs. Barons. Estava tancada. Suposo que els Fraguell devien tenir les claus. Allí no s’hi podia entrar. Al fons, donant al carrer Major, la gran habitació dels barons en la que en aquells anys  hi dormirien els meus pares. I encara hi havia una altra habitació –la de la senyora baronessa, -la mare del sr. Baró- que era tancada i segellada.  La meva germana era petiteta i gairebé sempre anava a dormir amb els veïns de la casa, els de can Pic on hi tenia la seva amiga, Lola.  La meva àvia-padrina ja no hi era. Va tenir un atac de feridura mentre estava polint vims al corredor del jardí. Jo era al seu costat i vaig veure com queia a terra. Vaig tenir un gran espant. Vaig cridar als pares i vam portar-la a la seva habitació dels baixos de la casa. Estigué en agonia durant un parell de dies. Jo era un vailet espantat en veure familiars que entraven i sortien de casa. Em feia molta por veure damunt una taula un  pot ple d’uns cucs que en deien samarugues. Els pares em digueren que els posaven damunt el cos de l’àvia perquè li xuclessin les sangs dolentes.  Era petit i no entenia res. De l’àvia padrina en tinc els més bells records de l’infantesa i encara em sembla sentir el dolç perfum de les pomes que treia d’entremig  de la roba plegada dintre la seva calaixera. Encara avui, tenim la calaixera guardada en un racó d’una cambra de mals endreços en el terrat de la casa on vivim. Només d’entrar a aquella cambra  ja em sembla sentir l’olor de les dolces pomes de l’àvia.  I em sap greu de que hagi desaparegut aquell gros quadre amb ella amb manteleta i mocador al cap al costat del seu marit amb barretina.

A la casa dels barons hi havia una escala que portava a un llarg i ample terrat amb tres o quatre habitacions petites. Una de les portes era oberta i a dintre hi havia alguns objectes tapats , quadres, potser? I m’encantava contemplar una cigonya embalsamada. Em feia una mica de pànic pensar amb el que podria haver-hi dintre les cambres tancades.  Els pares procuraven que no hi entrés ningú ja que segurament devien rebre instruccions dels responsables de can Fraguell. Però desgraciadament algú les va obrir, o esbotzar, cap als darrers dies de la guerra. Recordo que van venir uns homes (de l’Ajuntament?) que van precintar les portes de les cambres amb paper engomat. Allí no s’hi podia entrar. Nosaltres, però, seguíem ocupant les tres habitacions lliures d’aquella mansió dels srs. Barons tenint-ne cura de la vigilància. Això va durar fins que cap al final de la guerra uns representants de l’Ajuntament van portar-hi uns refugiats perquè residissin en aquelles cambres tancades. Ens van fer fora a nosaltres que tornàrem a habitar la part baixa de la casa on hi teníem la botiga, menjador, cuina i les petites cambres per a dormir. Els refugiats que residien dalt del pis dels senyors Barons eren d’Agramunt, i segons em digueren els pares, l’home havia estat secretari de l’Ajuntament d’aquella població. Era un matrimoni amb fills i només recordo els grans espants que patia aquella senyora quan escoltava les sirenes de la fàbrica Molfort’s que anunciava la visita dels avions feixistes que anaven a bombardejar el camp d’aviació del Pla de Martís. Aquella senyora havia patit els bombardeigs a la seva població i  cridava desesperadament amb uns crits angoixosos que ens feien tremolar de por a tots plegats. No hi van estar gaire dies. Van desaparèixer en una nit de fosca per anar a seguir la corrua de gent que passava carretera amunt en direcció a la frontera. Quan nosaltres tornàrem a pujar al pis veiérem portes i armaris esbotzats, així com una vaixella trencada pel sòl del terra. Algunes pertinences dels srs. Barons van desaparèixer. Van desvalisar-ho tot. Aneu a saber que és el que van sostreure.