La vella casa del carrer Major, núm. 33

A l’any 1924 el pare es casà amb una noia de can Coll del carrer Nou. Els de can Coll eren també set germans, i la Caterineta era la segona. La Caterineta passà la major part de la seva joventut anant al col.legi religiós del Sagrat Cor de Jesús, –davant mateix de casa seva- però no hi aprengué gaire res perquè les monges la feren servir de “recadera”. En plegar del Sagrat Cor anà a fer feines de majordona a la rectoria de Begur, a casa d’un capellà molt amic dels Coll, que em sembla que li deien mossèn Arcelos. Després de la mort del seu pare, en Francisco i la Caterineta es casaren (un festeig molt curt). A l’any següent, el dia 15 d’agost del 1925 vaig néixer jo. Era el dia de la festa petita de Banyoles – festa de la Mare de Déu d’agost-, i diuen que vaig venir al món al só de la música, ja que una orquestra tocava una serenata sota el balcó, al costat de la casa on el veí era el portador del pendó de la processó que es feia en aquella diada. O sigui que vaig néixer al so de la música i amb una gran lluminària al carrer ben enramat.
La meva àvia Margarida fou la meva padrina. El pare, la mare i el nen que era jo vam viure alguns anys en aquella casa de lloguer (que anys a venir n’havíem de ser propietaris amb la meva esposa).
El pare m’havia contat que en vida de l’avi, en el celler hi havia un petit tancat on hi criaven un porc, i que un meu cosí d’Olot –en Lluis Olivas- quan venia a ajudar al pare a fer cistells- el tenia ensenyat, i quan el cridava per donar-li el menjar, el porc saltava el tancat i pujava ràpidament els sis escalons que el menaven cap a la cuina fins a la menjadora del pati. El pare i els cosins d’Olot s’estimaven molt, i per la festa major de la capital de la Garrotxa, l’avi amb el pare que era jovenet havien anat a peu a la festa major d’Olot, carregats amb un parell de cistells plens de figues abastades a la figuera del camp de Figueroles. Els cosins d’Olot em contaren que esperaven amb molta il.lusió a l’oncle Joan i el cosí Xicu per fer-se un tip de figues de Figueroles que consideraven eren les més bones del món.
Jo vaig créixer en aquella casa del carrer Major, número 33, i quan feia els primers passos per l’habitació dels pares –un alcovat al primer pis- recordo que havia destapat una petita espiera de l’enrajolat que donava a la botiga de cistelleria, i des d’allí cridava als pares. Vaig anar creixent entre canyes i vims contemplant com el pare feia cistells, coves i caragoleres. Els dimecres –que era el dia del mercat- teníem una parada a la plaça Major, davant de les voltes de l’edifici de la Caixa de Pensions. El pare va comprar un carretó – i els dimecres el carregava de coves i cistells, de cabassos i cordes, de barrets de palla i tota classe de material de cistelleria i esparteria, per anar a vendre al mercat. Com que el que agradava més al pare eren les feines del camp, va llogar un tros de terra vora el primer rec anant cap a can Puig –en dèiem el rec de can Boada, ja que allí a la vora hi havia aquella masia-. En aquella terra hi plantava patates, i tomateres. Amb la mare hi havíem anat moltes vegades a recollir tomates i fesols i fins i tot maduixes. Damunt del marge del rec hi havia un bon canyer, i el pare tallava les canyes i en feia feixos per la seva feina, com també havia plantat vims que cada any esporgava l’àvia-padrina. El pare era molt valent, tenia una força poderosa als punys que caragolaven els vims per fer-ne les vores en els coves. Les eines que emprava eren un ferro llarg acanalat que en dèiem la canal on al capdamunt hi havia unes tenalles. Col.locava els vims a la canal i els estirava amb les tenalles. Es necessitava molta força per fer aquesta feina. Tenia un ganivet corbat i un aparell que en dèiem la màquina de pelar canyes, una maquineta que jo, a la meva joventut feia servir molt. Havia estat un perfecte pelacanyes.
En els records de la meva infantesa hi ha els aiguats de l’any 1932. En una foto que s’ha publicat en alguns llibres banyolins se’m veu davant de casa damunt d’una palanca amb gent del carrer. Sóc el nen del primer terme, a l’esquerra, avançant el cap per mirar la cara del fotògraf Vilarrubias. Davant meu, a l’altre costat hi ha la mare amb la meva germaneta als braços. Això em fa pensar que llavors ja devíem residir a l’altre casa del carrer Major – la número 16- ja que la meva germana Dolors va néixer allí, en una gran casa propietat dels senyors Fortuny, barons d’Esponellà. Però de moment encara sóc en els records més llunyans viscuts a la casa núm. 16. Es veu que era un nen molt maco perquè totes les noies d’aquell carrer se’m disputaven per portar-me a passejar. Com que en el barri només hi havien nascut nenes, jo vaig ser el primer nen i per aquest motiu vaig tenir moltes mainaderes. Així m´ho digué la mare. En una de les fotos més antigues em veig amb uns pantalonets, al costat del meu cosí Martirià Font i Coll, i unes amigues de la mare, i en una altra amb una munió de gent a les escales del passeig de la Indústria. Era el dia del casament de la meva tia Pilar Coll amb en Carles Font. En els casaments una mica importants es feien fotos dels convidats en aquelles escales. La meva tia Pilar es va casar amb el fill d’un important mestre d’obres que es deia Pere Font que fou el constructor d’aquella gran casa de pisos a la plaça del Dr. Rovira, una obra molt ben considerada avui dia pels arquitectes banyolins.