El començament

El començament fou el 15 d’agost de 1925. Quan la meva mare gemegava pels dolors del part, al carrer Major hi havia un ball de passada. Al costat de casa hi havia molta lluminària perquè el veí portava el pendó de la processó que es feia per la Mare de Déu d’Agost –festa petita de la ciutat de Banyoles-. Tot el carrer s’assabentà que a cal Cisteller havia nascut un nen. No m’he amagat mai de dir que vaig néixer al so de la música i hipnotitzat per la gran lluminària del carrer. Potser per això, en la meva vida em sentiria tan atret i encisat pels llums de les bambalines teatrals. Em van posar el nom de Joan, en record del meu avi que mai vaig conèixer. Sembla que vaig néixer una mica escarransit, i em costava d’agafar el pit de la meva mare, la Caterineta Coll, que m’hagué de portar a dida amb una dona veïna que havia tingut un fill. Alimentant-me en els pits grossissíms de la dida vaig poder sortir d’aquella situació difícil dels primers dies de la meva vida. Si m’endinso en el meu interior puc evocar aquells primers temps en que la meva mare m’ensabonava en una gran banyera del balneari de la Puda. La mare treballava al balneari i feia el trajecte a peu de casa a la Font Pudosa quatre vegades al dia. Marxava de bon matí amb una amiga, compraven un llonguet i i una presa de xocolata i caminaven xino xano esmorzant pel camí. En el quilòmetre escàs que hi havia fins al Balneari podien contemplar els camps de l’esplanada vora l’estany sota els plàtans del passeig mentre anaven deixant enrera el turonet desert del Puig d’en Colomer. A la Puda, fregaven el sol de terra de les sales i netejaven banyeres disposant-les per a que estiguessin a punt quan arribessin els banyistes. A l’any 1930, el rei Alfonso XIII vingué a Banyoles i fou rebut per les autoritats al balneari. Jo tenia cinc anys i el pare em va portar a veure el rei. Hi havia molta gent. La mare va servir uns gots d’aigua al rei i una nena va donarlos-hi la dolça cansalada. En aquells moments es van apagar els llums i els reis amb el seu sèquit van marxar a corre-cuita. S’havien fos els fusibles. Quan va tornar la llum els reis ja eren fóra. Deien que era el nen més maco del carrer Major i totes les veïnes volien tenir-me a la falda. Sembla que vaig ésser l’atracció de moltes d’elles perquè feia temps que no havia nascut cap nen al barri. D’atrevit ja en devia ésser, perquè segons em van explicar vaig agafar una ampolleta de tintura iode de la taula, vaig obrir-la i en vaig beure un bon trago. Em vaig salvar per miracle. Sempre més vaig tenir fàstic a l’olor de la tintura iode. No l’he pogut veure ni pintat. I això que de pintar-me el pot amb tintura iode m’ho van fer moltes vegades ja que quan estàvem constipats ens feien unes pintades a tota la post del pit i a la biga de l’esquena amb uns dibuixets en quadrats com una taula de mots encreuats. Quan tenia cinc anys ens vam traslladar al número 16 del mateix carrer. Era la casa dels barons d’Esponellà, gairebé un castell. Els propietaris vivien entre Barcelona i Madrid i venien a passar uns dies a l’estiu. Vaig agafar-hi molta por. Als baixos de la casa hi vam instal.lar la botiga de cistelleria. I a darrera, al mig de la casa hi havia un pati i en unes lloses de la paret unes inscripcions que a mesura que vaig anar fent-me gran em feien pensar en làpides de cementiri. No he sabut mai que hi havia darrera d’aquelles lloses que eren al costat d’un celler grandiós, llarg i fondo que al meu pare li anà molt bé per posar-hi canyes i vims. Hi va fer construir un gros safareig on hi posava els vims a remullar i allò feia una pudor molt forta. Aquella aigua podrida devia ser miraculosa per algunes malalties ja que no sé si eren els metges o els curanderos els que havien fet venir gent a emplenar ampolles d’aigua de vims. Aquell túnel del celler arribava fins al carrer de l’Hospital. Damunt d’aquell celler hi havia el jardí penjat dels propietaris, i els meus pares n’havien de tenir cura a fi de que aquests –els barons d’Esponellà que vivien entre Madrid i Barcelona- quan tornessin als estius poguessin trobar el jardí ben arranjat. Aquells jardins m’omplien de satisfacció. Hi havia un passadís al mig, enrajolat, i amb la meva germana, Dolors, hi havia fet moltes corredisses amb bicicleta de tres rodes. Dels arbres del jardí servo el record de la bona flaire de les llimones d’un grandiós llaminer. Encara avui, en flairar les llimones em sembla retornar a la meva infantesa.