Els senyors barons d'Esponellà

Sense moure’ns d’aquella casa on residíem, recordo que les estones més agradables que passàvem amb els amics eren dintre del túnel-caverna que partia del pati i s’allargava fins al carrer de l’Hospital.  Era el sota-jardí, molt humit, i en dies plujosos hi regantellava aigua de la volta. En aquella llarga cova el pare hi tenia el magatzem de canyes amb un safareig gran on hi posava els vims a remullar. En un petit tancat –com un armari a ran del terra- hi posàvem els cistells de vimets blancs que el pare havia obrat. En un petit recipient hi cremava sofre perquè els cistells conservessin la blancor. Aquest llarg túnel-caverna, potser feia uns cinc metres d’amplada per uns 20 de llarg ja que anava des de l’entrada del carrer Hospital fins al pati de la casa on començava el nostre habitacle.

Com he dit, la casa era propietat dels senyors Fortuny, coneguts per tothom com els senyors barons d’Esponellà. Residien entre Barcelona i Madrid, i a Banyoles només hi venien a estiuejar durant un mes. Els responsables de tenir cura de l’habitacle i jardí al primer pis de la casa eren els empresaris paletes de can Fraguell , coneguts com els Nara. Ells eren els encarregats de cobrar-nos el rebut mensual que pagaven els pares per l’estada en els baixos de la casa. A la resta de l’any, els habitacles de la casa senyorial dels barons eren tancats, però durant la guerra civil nosaltres hi fèiem estada a fi de que ningú l’ocupés.

Quan els barons venien a l’estiu era per a mi una gran festa. Els veia com uns senyors molt simpàtics i especialment unes nenes que eren noietes molt agradables que jugaven amb mi en el jardí. El senyor Epifani de Fortuny (sembla que es deia així), també m’apreciava molt i com que veia que m’agradava jugar a fer teatre em va regalar un teatret de cartró amb decorats i figures  que podia fer-los entrar i sortir de l’escenari. Era una preciositat de teatret. Les nenes em van ensenyar a jugar-hi, però jo de seguida vaig aprendre la tècnica. Les nenes enraonaven en castellà perquè ja he dit que residien entre Barcelona i Madrid, però ja sabien el català. Llavors parlar en castellà era una cosa molt fina entre la gent de posició.  El senyor Epifani, quan anava a visitar les seves propietats a Esponellà s’emportava les nenes i aquestes volien que hi anés en Joan. I jo, feliç de poder anar en cotxe en aquell temps en que en corrien pocs, i el del senyor baró era un cotxe de luxe que tothom el mirava. A estiuejar hi venia també la senyora baronessa que era per a mi una senyora molt simpàtica. Eren el temps d’abans de la guerra, i a partir del 18 de juliol de 1936 ja no vam veure més els senyors barons. El pare anava a pagar els rebuts del lloguer de la casa als responsables de la finca però aquests no en volien saber res i li deien que anés a casa dels srs. Barons a Barcelona, però a partir de llavors els barons van desaparèixer. El pare anà algunes vegades a Barcelona per parlar amb ells, però sempre sortia un home a la porta que li deia que “la señora baronesa no está”. Com que hi havia perill de que l’habitacle fos ocupat per altra gent vam decidir ocupar-lo nosaltres –potser amb el permís dels responsables de can Fraguell-. La qüestió és que, durant aquells tres anys de guerra civil, el pare, la mare, jo i la meva germana vam passar a viure a dalt de la casa dels senyors barons.