Records i memòries

EL NOSTRE PA DE CADA DIA

 

No hi ha dubte que el pa, el vi i l’oli han estat, i són encara, tres aliments que des de l’any de la Maria Castanya han  nodrit la saba dels nostres pobles. Al blat, al cep i a les oliveres el nostre clima mediterrani els hi va molt bé.

  El pa de blat és el més antic (mil anys a.d.C.). Els savis diuen que l’any 2600 a.C. els egipcis feien el pa com es fa avui dia.

El cas és que d’ençà d’aquella dita “Amb la suor del teu front menjaràs el teu pa”, els homes no han deixat de treballar per obtenir “el fruit de la terra i del treball de l’home”, i demanar humilment a Déu  com un element bàsic, necessari “el nostre pa de cada dia”.

Un record d’infantesa: la cara i el gest del pidolaire, trucant a la porta de les cases demanant “un tros de pa per l’amor de Déu”, i la mare anant a buscar un tros de pa per donar al pobre amb cinc cèntims que es treia de la butxaca del davantal

Records:El costum que teníem de senyar amb el ganivet aquells olorosos pans de dos quilos abans d’escapçar-ne el crostó.

Fèiem un petó al pa quan ens havia caigut a terra i el recollíem. Els escrúpols morals que ens afligien quan, algun dia de desgana llençàvem el pa a la paperera del col.legi o el donàvem a un gos mort de gana.

Aquesta veneració, gairebé sagrada del pa, es reflecteix en la tradició estesa arreu de Catalunya, de beneir petits pans en la celebració litúrgica de la festa d’alguns patrons, una reminiscència de l’ofrena del pa destinat a l’Eucaristia. (Recordem la festa dels sants Abdón i Senén amb l’entrada dels veïns del Terme entrant pans i coques treballades als forns casolans, amb el toc de les Lilaines.  I el lliurament de trossos de pa beneit a l’ermita de Santa Quitèria a Sant Miquel de Campmajor,)

Avui, les fleques de les grans ciutats semblen “boutiques”. La clientela pot escollir entre moltes classes de pa: blanc de barra o de pagès, pans integrals i morens elaborats amb els productes de la mòlta del blat i d’altres cereals i llavors.

La moda, la dèria, i en alguns casos la conveniència d’aprimar-se fa que sovint el calaix del pa resti buit, i el “ganivet del pa” inactiu.  Però nosaltres no podem oblidar aquelles llesques de pa, de pa tou, untades amb tomata i sucades amb oli, o el saborós “pa amb vi i sucre”, o les torrades amb all. I és molt apetitós i sempre ens ve de grat, de poder sucar pa en una bona salsa. Ai, senyor, de quin pa fem rosegons!

Diuen que el pa ha anat de baixa. Què us en sembla?. La veu popular diu que el que es ven ara és molt inferior, no té res a veure amb aquelles peces de barra o rodones, daurades i cruixidores. Abans, els nois i noies quan anàvem al forn a comprar el pa teníem el dret de menjar-ne la torna pel camí de retorn a casa. Parlem de la torna.

LA TORNA. Generalment era una llenca de coca, tendra i calenta. La torna no era cap propina: era allò que s’afegia per acabar de fer el pes (Ai, senyor, al llarg de la vida de cada dia, hi ha tantes coses que no ens acaben de fer el pes!)

La torna (a vegades eren panets de Viena o llonguets) no tornarà. Ara les fleques han canviat i a més de pa fan pastes i pizzes de tota mena. La bona olor i la bona vista també tenen un preu.

Creieu que ara se’n menja menys de pa?. Diuen que ha perdut prestigi, se’n menja molt menys. Però el cert és que cada dia veig més jovent menjant llargues barres de pa en els Mac Donalds. ¿Es pa allò que serveixen?

Jo recordo que en temps de guerra no hi havia pa, o n´hi havia molt poc. I el feien moreno. Sort en teníem que a Banyoles hi havia molta gent que eren pagesos i alguns, com nosaltres , que teníem familiars pagesos, i el pa no ens mancava mai a les nostres taules.

Recordo haver vist molts pagesos en dies de mercat que sortien de les fleques amb uns grandiosos pans de tres quilos.

La guerra civil va suposar per als banyolins, el mateix que per als demés pobles, un canvi radical en tots sentits. El pa era racionat, i a les fleques hi havia llargues cues.

Acabada la guerra (parlar de quan els pagesos havien d’anar a entregar sacs de farina al Sindicato Nacional del Trigo)

Dels banyolins es deia que èrem “panarres”, o sigui grans consumidors d’aquest bàsic aliment. Fent memòria recordem que els forns de pa eren bastant abundants. Recordem: al carrer Major, cala Miquela (després can Padrés), can Feliu Pagés. Placeta de la Font, can Gepet. Plaça Major: can Carbó, can Quintana, can Mercader. carrer Gran: .....................; Plaça Turers, can Boschmonar. Plaça Rodes: can Mingo..... Toca-Toca. I altres.

En aquell temps no es coneixien les modernes panificadores i els flequers elaboraven el pa en el seu  forn i juntament amb la seva família el despatxaven a la pròpia botiga. La cocció es feia amb llenya o millor dit, els forns es calentaven amb la combustió de feixines, majorment de bruc i arboç secs. Recordem que a les façanes de les panaderies era freqüent veure feixines apilades que els llenyataires havien descarregat. (Al carrer Major encara es poden veure quatre anelles de ferro clavades a la paret que servien per resguardar els fils elèctrics i per recolzar-hi les feixines abans de fer l’últim esforç amb la corria per acabar-les de pujar dalt del terrat.

Les fleques comptaven amb la seva parròquia constant i fidel, que venia determinada pel tracte amistós i per les preferències del consumidor en quant a elaboració i gust de producte. Eren temps de competència, per això els flequers s’esmeraven en oferir qualitat i bon servei. D’aquí que n’hi havien que oferien la coca ensucrada –coca llaminera- i també n`hi havia que portaven el pa a domicili, amb uns coves coberts amb un tovalló.

Abans havíem menjat molta coca llaminera. Quan teníem una bona gana, sortíem del forn amb la coca i ens la menjàvem acompanyada d’un bon tros de xocolata. Fins i tot l’havíem sucat en una tassa de xocolata. Encara avui en algunes festes recordo les que es fan als locals parroquials després de la missa del gall- podem menjar coca llaminera amb xocolata desfeta.

En el nostre país hem tingut la murrieria de posar bona part de la producció pastissera sobre l’advocació dels sants i festes de guardar. Totes les coques-pastís han caigut en aquest dolç parany. De coques-pastís de Sant Joan i Sant Pere se’n despatxen a milers arreu del país (recordar altres coques-pastís: la de Sant Jordi, coques de greixots, coques de crema...)

I prou per avu perquè quedarem fets una coca. Ens sembla que avui en aquest programa hi hem posat més pa que formatge. Ha estat un programa més llarg que un dia sense pa. L’hem pastat con hem pogut. O com hem sabut. Si us ha agradat feu com nosaltres: mengeu coca. N’hem portat una per repartir-nos entre tots tres, millor dit, tots quatre. Perque avui aquí som com sempre, en Salvador Duran, en Joan Saubí,  en Joan Olivas i el que ens controla a l’estudi de Ràdio Banyoles. Bon profit!.